Som una errada del sistema, i com més prompte ho assumim millor. El Regne d’Espanya ha intentat d’ençà de l’arribada dels borbons —potser abans també— aplicar el quasi perfecte i efectiu sistema assimilador francés. Però de moment, insistisc de moment, no ha reeixit. No sabria dir del cert si és el seu poc encert, la nostra ferma voluntat de no desaparéixer, un poc de tot o un poc de res. El fet que encara no hagen reeixit no vol dir que hi hagen renunciat, simplement ens deixen ser la fera del zoològic mentre a poc a poc, tot dividint-nos i atacant-nos quirúrgicament o indiscriminadament, tant se’ls en fot, destrueixen el nostre país i la nostra nació.
Hem heretat un poble condemnat a mort? Sincerament, no ho sé. Però el que sí que tinc clar és que tenim al nostre abast la possibilitat de fer-lo lliure, i això ja és una gran sort de la qual no tots els pobles poden gaudir. Per molt que ens puga pesar, la història ha reservat un paper transcendental a la nostra generació.
Som els rebesnets del Tio Canya, aquells que «mai parlen en castellà», som la generació que va viure el tancament de Canal 9, però també la que sap que els canvis són possibles de la mà de la societat organitzada, tot i la liquiditat de la societat actual. Podria posar centenars, segurament milers, d’exemples, però cadascú tindrà la seua anècdota que li fa saber que som l’última o, com a mínim, una de les últimes oportunitats que té el País Valencià per eixir d’aquest pou dit estat espanyol. No s’hi valen excuses: ara perdre temps amb plans màgics i jugades mestres ja no és una opció. Cal que el nacionalisme valencià redefinisca el seu camí, si és que així es considera, i pose un forrellat nou abans no es faça fum la teulada —efectivament tampoc s’hi val allò de «és que la gent no està preparada per aquest discurs». Pot sonar com una gran responsabilitat, perquè ho és. Tanmateix, estem preparats, portem els últims 317 anys de la nostra història preparant-nos-hi. Cada derrota, cada mitja victòria i fins i tot les poques, però transcendentals, victòries ens han preparat. Però cal que ens reorganitzem i que redefinim l’esquerra valenciana.
Fa un parell de setmanes celebràvem el 46é aniversari de la creació del Consell del País Valencià, si fem balanç de la situació actual respecte a la d’aquell moment, traiem una conclusió: mentre nosaltres tractem de superar serralades amb una burra coixa i malalta, l’espanyolisme va en jet privat. Efectivament, ens ha faltat velocitat, determinació i els recursos d’un estat sobirà. Just el que els sobra als nostres rivals; només cal vore la velocitat i la precisió, més que la d’un rellotge suís, amb què apliquen el seu programa electoral PP i Vox. Per contra, als governs d’esquerres, i encara més als nacionalistes, els costa tindre eixa determinació, velocitat i sobretot eixos recursos —els serveis d’intel·ligència, la justícia o l’educació—, fonamentals en la lluita.
