M’he passat la vida, o més aviat els últims trams d’ella, renegant i malparlant dels imperis terrenals, començant per aquest que ens va conquerir a base de vara i submissió, capolant els nostres béns i guanys, quan no vides, i aplicar-nos un finançament absolutament vergonyós, que ens ha deixat, des de fa anys, a la cua de tots els d’aquest Estat “modèlic”, creient-se encara que és benèvol. I és par això que, vist el que s’ha vist, he cercat com a referent sempre Europa. De fet, pensant en ella i com d’Estellés que em considere, quan he tingut ocasió davant les festes que duen el seu nom, he fet la meua presentació davant l’auditori, sempre dient que soc d’Albal, l’Horta-Sud, País Valencià, passant recte com fil directe a Europa.
Fet el romanç, he cercat l’opinió als meus diaris de referència, i en tots els casos he vist que davant de la visita de Trump a Escòcia, per tancar un acord sobre els aranzels, la nostra representant, Ursula von der Leyen, amb més temences que “Paco el de l’aparat”, ha signat un dolent acord que els diaris han considerat una capitulació, davant la imposició aranzelària del prepotent i alhora avariciós de comportaments indignes, que la nostra representant europea no ha sabut capejar la seua tempesta absolutista. Fins i tot l’escenificació del pacte ha estat una derrota nostra, ja que les signatures han estat fetes en un reducte per al golf, propietat del narcisista imperatori.
Respecte d’això, Alicia Garcia Herrero, en un article d’opinió d’El País, titulat “Un difícil horitzó per a la UE”, publicat el 29 de juliol proppassat, hi dona compte amb aquesta frase lapidària: “La dispersió d’interessos i la insuficient integració limiten la capacitat europea per negociar”. I amb aquesta altra: “El recàrrec fix del 15% que la majoria de les exportacions europees als EUA suportaran a partir de divendres és una xifra considerablement alta si es compara amb la mitjana anterior a l’aplegada de Trump, propera al 4,80%”.
Per altra banda, “La UE, alhora, permetrà l’entrada a Europa de productes “estratègics” estatunidencs sense qualsevol gravamen, com avions, semiconductors o medicaments genèrics.” I segueix l’opinant: “Una asimetria que també s’observa en els anuncis d’inversió, ja que la UE es compromet a invertir 600.000 milions de dòlars als EUA, en línia amb el compromís del Japó, pel qual Tòquio promet a invertir 550.000 milions de dòlars. Per si no n’hi haguera prou, la UE també ha firmat un xec en blanc per a comprar energia estatunidenca al voltant de 750.000 milions de dòlars, al llarg dels pròxims anys.
L’obligació nostra, aquest seguint el fil del relat, no només tindrà un impacte rellevant de la balança comercial europea, sinó que podrà incrementar la dependència energètica del continent, en lloc d’avançar en l’autonomia de subministrament o en fonts de renovables pròpies. El desequilibri no solament és comercial, sinó també estratègic, inclús geopolític. Europa es veu obligada a acceptar premisses econòmiques desiguals imposades per Washington, perdent amb això marge de maniobra i restant en una clara posició subordinada després d’una cimera amb la Xina buida de continguts.
És a dir, com un servidor d’Albal, o de Benetússer, o de Carlet, que s’ha passat la vida renegant dels imperis, procurant aviar casa i família, dient públicament que soc d’Albal, València, País Valencià i passar-me directament a Europa, es veu ara pràcticament nu davant de qui ens governa, ací i enllà, per una sària d’incompetents i cagandanes.
Al punt de tancar l’article, m’assabentí que el govern de l’Estat frena la compra d’avions de combat als EUA per valor de 6.250 milions d’euros. Llavors, una flamerada de llum em torna a la infantesa recordant-me aquells avions de paper que feia quan era un xiquet i anava a l’escola. Així que, com si anara a combregar per primera vegada, li pregue a Déu, que els qui manen comencen ben prompte a fer-ne de paper.
Vos deixe amb Marc Granell i el seu poema “Escletxes”, del llibre Poesia Completa 1976-2016, editat per la Institució Alfons el Magnànim:
“Vivim la mort dels morts que ens engendraren amagats els llavis i la nit de màscara. Innocents de jardins i cantores tempestes hem crescut la mentida gaudint-nos els ossos i l’orgull del cadàver propiciant despulles amb la més nítida i alta perfecció joiosa. Així doncs, ens trobem davant d’un atzucac. ¿Pot la pols treballar les escletxes?”
