L’heteronomia és aquella situació en què es troba aquella persona que està sotmesa a un poder extern a ella mateixa. Està clar, que en esta vida terrenal, tots estem sotmesos, poc dalt o baix, a un major o menor grau d’heteronomia tot al llarg dels nostres dies i que ningú no arriba a alcançar mai, de forma mínimament permanent, la més pura i absoluta autonomia. Tanmateix també és prou evident que hi ha perfils professionals estadísticament més heterònoms que altres. Estic absolutament convençut que el grau d’autonomia de què gaudix un professor universitari de matemàtiques i funcionari de carrera és, per exemple, prou més alt que el de l’operari d’una fàbrica. Però, al meu entendre, un dels col·lectius professionals que s’emporta la palma pel que respecta a este assumpte de l’heteronomia és el dels representants polítics. Considerant que tot això que he afirmat siga cert, les preguntes que em formule, ara i adés, són: ¿Podem realment confiar en la gent intensament heterònoma que es dedica a la política? ¿Resulta plenament fiable una persona que s’ha de presentar, cada quatre anys, a un procés dur i summament estressant anomenat “eleccions” i que, moltes vegades, no té cap futur professional raonable i plausible fora d’allò que anomenem la “política partidista” perquè té un curriculum vitae més curt que les mànegues d’un jupetí? La reposta no em resulta gens senzilla, però vos puc contar una anècdota que ens pot fer reflexionar una mica. Fa uns quants anys, hi havia, en una platja d’un poble de la meua estimada comarca, una colla prou nodrida de xicons que circulaven a les nits amb els seus ciclomotors sense silenciador, produint un soroll infernal.
Les queixes dels veïns de la platja van ser desesperades i constants, però la resposta dels representants polítics va ser pràcticament inexistent, i això fou degut al suport i a la influència social de les famílies dels esmentats xicons. Els representants polítics es van fer els desentesos i, tàcitament, es van negar, per por a la reacció de les dites famílies, a fer complir el Codi de Circulació i les ordenances municipals que ells mateixos havien aprovat en sessió plenària. El problema se solucionà espontàniament quan els xicons van complir els díhuit anys, van començar a tindre un poc de trellat, van trobar una parella estable i van canviar els ciclomotors pel turisme dels pares o dels germans majors. L’anècdota pot resultar fins i tot graciosa, però, Déu li’n do, si els responsables polítics no són capaços de fer respectar la llei, ¿qui se suposa que ho hauria de fer en un estat de dret com el nostre? ¡Millor hauria sigut no aprovar le dites normes i ja està! Totes estes distorsions, al meu parer, són degudes al fet que el polític professional és un ser humà que patix una heteronomia molt evident i intensa respecte de l’opinió dels altres, sobretot de la dels suposats membres de la seua congregació. Només així podem entendre com, en més de quaranta anys, els responsables de la política educativa del nostre país no han sigut capaços de donar a llum una llei educativa que reconega i reforce explícitament i sense embuts l’autoritat del professorat en l’aula, mentres que, de vegades, no han dubtat ni per un moment a deixar sols i desemparats professionals docents de gran vàlua amb la clara intenció de quedar bé davant d’altres col·lectius socials. Tot açò em resulta realment trist i no veig el moment ni la manera de trobar-hi solució. ¿Com podem evitar que les persones més heterònomes arriben a controlar els mecanismes del poder polític?
Molta gent afirma que els polítics no són la solució dels problemes, sinó la causa. Jo no crec que l’assumpte resulte tan senzill ni que es puga resoldre distingint càndidament entre polítics bons, regulars i roïns. Si partim de la base que el principal problema de la política professional radica en l’excessiva heteronomia que patix, ¿de quina manera podríem fer que esta disminuïra? ¿Augmentem els salaris i els emoluments de les persones que s’hi dediquen? ¿Exigim requisits d’entrada més rigorosos? Em sembla que cap d’eixes opcions no és definitivament eficaç i que l’assumpte resulta hui tan polèmic i abstrús com en l’època de Plató i la seua República. Perquè tant el desig com l’studio laudis (l’afany de la glòria, l’ambició), emocions que constituïxen els autèntics generadors de la perjudicial heteronomia, no són susceptibles de ser quantificades i combatudes de manera prudent, precisa, clara, inequívoca, certa i indubtable. Davant d’esta situació, només puc aferrar-me a tres o quatre coses, per a mi, ben evidents:
I.-El dret que tenim els ciutadans, com afirmava Karl Popper, de desfer-nos periòdicament, a través dels diferents processos electorals, dels polítics i dels governs corruptes i incompetents.
II.-Considerar que la política no deixa de ser un “mal necessari” com ho són la policia, els impostos, la judicatura o les institucions penitenciàries.
III.-El dret a fer-se el desentés davant l’interés que susciten els polítics entre molta gent. En qualsevol altre estament, com afirmava el nostre Josep Pla, hi ha gent de més vàlua, amb més bones maneres i coratge.
IV.-Considerar seriosament la possibilitat que, com afimava el nostre Joan Fuster, fer política és aspirar simplement a manar i manar equival a exercir una forma o altra de domini sobre els altres, cosa prou indecent, si bé es mira.
Tot això, clar està, tenint ben en compte que, malauradament i com diu l’enginy popular:
«La política és com un sopar: si no eres un comensal, formes part del menú».
O com també deia el mateix Joan Fuster:
«Cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres».
