Últimament, s’ha posat de moda l’expressió «fer política per les persones». Quan la sent, sempre em pregunte quines són eixes persones, perquè possiblement és la frase més buida de contingut que ens ha portat la nova política. Abusen d’ella partits com a Compromís i ara el nou experiment madrileny-cèntric de SUMAR, al que els primers s’han sumat sense preguntar a la seua militància. El problema és que canviar valencians per persones, suposa una clara declaració d’intencions i una traïció a la pròpia història política.
Com a buongustaio que soc, m’agrada comparar les estratègies polítiques amb les receptes de cuina. A ca Compromís s’ha decidit canviar la recepta del plat principal que oferia als seus electors. Abans oferien una recepta com és l’arròs al forn, específica dels valencians i molt amada pels valencians. Ara han decidit fer pizzes, que no coques, i oferir-les als seus votants. Què passa? Que arròs al forn en fan pocs i pizzes en fan molts. Llavors pot passar que si abans anaves a ca Compromís a menjar arròs al forn, ara el que pot passar és que vages a un altre partit a menjar pizzes. Ja que una pizza de paella no agrada.
Tornant, novament, als valencians i les persones, la pregunta que ens hem de fer és qui fa política pels valencians i qui fa política per les persones? I la resposta és que fins ara, només Compromís feia política per les persones valencianes. A partir d’ara tots faran política per les persones i el debat es centrarà en qui les fa millor. Un debat que serà igual tant al poble madrileny de Valdemorillo com al valencià de Nàquera. Uns debats que ens alienen com a valencians i que ja patien en altres comunitats autònomes.
Al País Valencià sempre hi ha hagut un sentiment de pertinença que a vegades s’ha expressat com a regionalisme, altres com a autonomisme i altres com a nacionalisme. L’existència d’este sentiment es pot explicar per molts motius on la llengua, la història i la cultura en són factors claus. El menyspreu constant de l’estat espanyol als valencians és un altre factor a tindre en compte. Si Estellés deia que «allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble», jo afegisc que la consciència de ser infrafinançats, perquè valencians, fa poble.
L’Estat espanyol, sempre ha temut als valencians, per això dedica i ha dedicat molts esforços a buidar-nos de contingut. Ens robaren el nom històric, ens clavaren en una baralla de noms, llengües i banderes amb l’objectiu de desvincular-nos de la nostra llengua i el nostre País Valencià. Ara amb l’arribada d’esta nova dreta on s’ha purgat tot tipus de valencianisme, es pretén completar la faena d’alienació començada fa dècades.
Just ara que la dreta valenciana li ha donat la raó a Joan Fuster, sobre que el País Valencià serà d’esquerres o no serà, l’esquerra valenciana es comença a alienar per a que la Comunitat Valenciana i no el País Valencià siga d’esquerres. I esta alienació de la política només pot acabar amb l’espanyolització definitiva del País Valencià, que és el que ha volgut sempre l’Estat espanyol. I ho estem veient en directe en la precampanya a les eleccions generals. Qui parla del valencià? Qui parla d’infrafinançament? Qui parla del corredor mediterrani? Qui parla de les comarques valencianes? Qui parla de l’agricultura i industria valencianes? Ací tothom parla d’un país millor (el seu) per les persones (quines?).
Des de 2015 els politòlegs de Compromís començaren a vendre la idea de que Compromís havia crescut per ser d’esquerres i no per ser valencianista. Eixa ‘brillant’ visió, al remat ha fet perdre el govern i els principals ajuntaments. Per a sorpresa de ningú el vot que va deixar Compromís no va anar a Podemos, Esquerra Unida o al PSOE, es va quedar en casa. Ni perdre la Generalitat i els ajuntaments ha fet reaccionar als polítics, politòlegs i assessors de Compromís. A diferència d’aquell emperador que anava nu, que va reaccionar quan tothom es va burlar d’ell, ells continuen anant en pilotes i atacant a tots els militants que li demanen autocrítica.
Comence a tindre els meus dubtes de si després del 23J se n’adonaran, per fi, que els experiments madrilenys no funcionen i que l’abandonar el valencianisme va ser un error. Em fa la sensació que a ca Compromís la vanitat hi viu molt bé i que tardarà en marxar. Només veig esperança en que els militants recuperen des de la generositat el partit i el porten pel camí adequat. Els temps de defendre els càrrecs i les hipoteques de quatre s’han acabat, ara toca defendre els interessos de totes les persones valencianes fent valencianisme polític i no receptes extranyes. Això o assumir que no fórem capaços de ser poble i que la nostra política ens la fan perquè no la fem mai, ja que ens la fan altres.
