Durant la pandèmia pensava molt en els coloms. Davant de casa hi ha el colomer del poble. Mentre altres aus guanyaven presència enmig del silenci —ibis negres que anaven i venien de la Marjal del Moro de Puçol, gavines que s’allunyaven de la platja, algun agapornis escàpol, cueretes, teuladins i oronetes i els espectaculars estols d’estornells—, els coloms restaren confinats durant molts dies a les gàbies.
Ara tornen a posar-se a la barana de la terrassa amb els plomatges virolats i recorde el seu i el nostre confinament mentre llig dos poetes amb tirada a la metàfora ornitològica; l’Àngel Terron d’El jardí de les mèrleres i el Josep Lluís Badal d’El món és senzill, tots dos publicats a la col·lecció LaFosca de Lleonard Muntaner.
En El jardí de les mèrleres, hi ha uns coloms missatgers que viatgen des de València a Mallorca i pel camí desperten els mecanismes de la memòria. El poema en prosa «Dovecote» em va atrapar des de la primera vegada que el vaig llegir, poques hores després de trobar-me l’autor, Àngel Terron, poeta i químic, en una llibreria de Palma.
«Fa anys que les milanes no cacen coloms pels campanars de Ciutat de Mal» deia Terron fa més de quaranta anys a Llibre del mercuri (Llibres del Mall, 1981), però els coloms del passat tornen en aquest poema en prosa del seu últim llibre: «Al carrer Arapiles mestre Pere cuidava coloms missatgers al corral de la planta baixa. Volaven des de València al seu colomer de Can Rabassa. Era la curolla que el mantenia viu. Com pescar amb la pastera que tenia al port de Cala Gamba».
És un record d’infantesa. El xiquet que fou el poeta no tenia ni tres anys i trencava pedaços de roba que li donaven mestre Pere i la seua dona, com el poeta químic que sap i diu, mentre sospesa el temps viscut, que «escindir, xapar el que és gros en petits fragments, encara és el mètode científic per entendre la realitat». La prosa poètica ha deixat enrere el to evocador i s’ha imbuït de mètode sense abandonar la lírica. Crec que és això el que m’agrada: la memòria, la poesia i la ciència expressats amb senzillesa i exactitud. Una exactitud possible. I el correlat objectiu: tal com mestre Pere tenia la dèria dels coloms i la barca, el poeta que fa i desfà el puzle dels records té les idees i la poesia.
Hi ha molts ocells en El món senzill, de Josep Lluís Badal, poeta i autor de llibres d’aventures (com ara la deliciosa història d’ocells Xirp, publicada a la mateixa editorial): tudons, tallarols, abellerols, puputs, pit-roigs, cabussets i un llarg, llarg etcètera. I hi ha moltes coses i éssers més (arbres, líquens, nens), en un llibre trepidant que demana una lectura ràpida, una de lenta, una en veu alta i una altra en silenci. M’agrada la poesia que em demana temps per a jugar-hi i que, alhora, em transmet emocions pregones. A la prosa-pròleg del llibre, ja sabem que l’univers és un ocell i l’ofici de la poesia és «ofici d’amor». Aquesta és la premissa, i hi ha també una pregunta que no es respon (com si fora un poema de Juan Gelman), que ens convida a embarcar-nos, també, en el llagut de la poesia: «en el bell (salat) buit oceànic, amb fustes ens fem un taüt. Ofici de poesia: No ens en podríem fer un llagut?».
Un dels poemes que més em commou del llibre, perquè hi sura una absència que no es diu del tot, però se suggereix poderosament, parla d’un jardí en passat, que prové de la infantesa del poeta: «Hi havia una gran esparreguera a la terrassa de casa. Hortènsies, clavells blancs, ruda. La resta són els buits d’aquesta pàgina». Com a lector, voldria poder reconstruir aquests buits, però hi trobe només l’emoció, una sirena d’ambulància i un pot d’alumini on l’ésser estimat que devia pujar-hi bevia cafè. És suficient, perquè hi ha tanta veritat en l’últim vers del poema que els buits me’l completen: «Vet aquí l’estúpid pot d’alumini del temps». En El món és senzill, el buit s’ompli de memòria («cor tomaqueres record»), d’ocells («la puput omple el buit») i de poesia.
Si Terron ha entès que per reconstruir «el coratge dels dies» cal desmuntar el puzle de la realitat, Badal sembla que hi posa totes les peces juntes i les agrupa lliurement creant un univers de possibilitats, però només ho sembla, perquè amb cada lectura nova se’m desvela un inventari d’afectes (els pares, els fills, les plantes, les aus, les coses del món, la poesia) i un dolor/amor senzill i pregon («Curt com la frase “ja no hi ets”»).
Els coloms missatgers de mestre Pere anaven de València a can Rabassa, la qual cosa deu semblar una aventura digna d’en Jan Plata (el jove aventurer dels llibres de Badal que devora el meu fill), per als coloms domèstics que viuen davant de casa i que només sobrevolen el cel de l’Horta perseguint una coloma. Ara fa dies que no els veig. En canvi, és temps d’oronetes, que també són unes aus que activen els mecanismes de la memòria.
