L’any 1833, després de la mort de Ferran VII, amb una futura reina Isabel II de només tres anys, i sota la regència de Maria Cristina, que va voler donar un caire liberal a l’Estat, Javier de Burgos, jurista, noble i afrancesat de pro, rep l’encàrrec d’organitzar l’administració civil del territori estatal, en el context de les guerres carlines. Naixien així les províncies, amb base en els antics regnes, que de Burgos va respectar. Va haver prou precedents de divisió territorial des de finals del segle XVIII, però com a curiositat recordem la feta en 1822, durant l’efímer Trienni Liberal, quan es va crear la província de Xàtiva. Podien haver triat en lloc de província un nom que no significara territori vençut, com ara departament, districte…, però la reforma era part substancial de la construcció d’Espanya com a Estat centralitzat, des de Madrid, i el nom era part de la cosa. Era un projecte acompanyat de la concentració i el control del poder i d’un sistema radial de comunicacions i transports que encara patim, especialment els habitants d’una d’eixes províncies, Alacant. Per no parlar de la incongruència al segle XXI d’una divisió territorial, de caire centralista, de fa 200 anys, que perpetua problemes, entre d’altres el de la representació política. Però d’això no en parlarem ara…
Doncs bé, de les actuals 50 províncies consagrades a la Constitució del 78, Alacant ocupa a hores d’ara el lloc 43 a la cua de la renda per càpita. I la paradoxa és que sent tan pobres, els alacantins -en termes mitjans-, és la cinquena província quant a l’aportació al Producte Interior Brut (PIB) de l’Estat. Com és possible?… Sembla això una extracció colonial, no? Segons el senyor Amirola, president de l’Institut d’Estudis Econòmics d’Alacant, fa temps que apunten esta situació, però sembla que mai les dades havien estat tan rotundament negatives i cridaneres. Les pensions mitjanes de jubilació i les bases mitjanes de cotització són de les més baixes d’Espanya, el que «es tradueix en un ciutadà amb poca capacitat econòmica per desenvolupar el seu pla de vida»(La Vanguardia, 10-01-25).
Evidentment cal augmentar la renda per càpita dels ciutadans. Ho diu el senyor Amirola, i qualsevol, és clar. Perquè les dades canten: la pensió mitjana a Alacant és de poc més de 1.231,18 euros, ben lluny dels 1.445,80 de l’espanyola i dels 1.795,85 de Biscaia, la més alta. Si les dades són tan baixes, la resposta i la causa és senzilla: l’ocupació i el treball és de pèssima qualitat. La base de cotització mitjana en la província és de 1.854,32 euros, lluny de la mitjana espanyola -2.180,73- i la d’Àlaba, la més alta, de 2.653,79 euros. Això s’explica per la predominança d’ocupació gens competitiva, relacionada amb el turisme, mal pagada i estacional, i amb la construcció, sempre a expenses de la conjuntura; i molt de treball submergit, encara! També una indústria sempre a cavall entre la precarietat i les dificultats per modernitzar-se; unes empreses tecnològiques que no acaben de despuntar; i unes infraestructures i comunicacions pèssimes, que semblen exclusivament pensades per portar i retornar madrilenys des de la platja a sa casa. Després diran que tenim AVE, Alacant/La Coruña, per amagar que, en realitat, és Madrid/La Coruña, i Madrid/Alacant.
Segons l’Institut d’Estudis Econòmics, la clau està en les infraestructures de transport i hidràuliques i en atraure empreses amb major valor afegit, modernització dels parcs industrials, etc. Res que no sapiguem. Sols que qui més hauria de fer per revertir la situació, el govern valencià, ens diu per activa i per passiva que Alacant serà turística o no serà. Doncs, de moment, no serà res mentre l’oportunitat de negoci s’ancore en el turisme de baixa qualitat (low-cost) i en la inestable construcció que, això sí, deixa bons diners als més especuladors per la simple requalificació de sòls.
Seguirem pagant i plorant, mentre esperem iniciativa pública i un empresariat modern, agosarat i independent del polític de torn. La pilota està en la seua llotja (palquet), com dirien els bons aficionats a l’esport valencià per excel·lència.
