Aquest article es titula «Plany per un continent», però podria dir-se també «Plany per una idea». Perquè el continent és Europa, i Europa és, sobretot, una idea.
Per als qui vam créixer amb l’anhel de formar part de les institucions europees, tot el que està passant darrerament és un horror que s’hauria d’haver evitat. Mai com ara ha quedat clar que Europa es troba sola al món, i la seua vella democràcia no pot lluitar amb eficàcia amb les pulsions populistes i autoritàries dels Estats Units, Rússia i Xina. Per a acabar-ho d’adobar, aquestes pulsions existeixen també a l’interior del nostre continent, en forma de formacions d’extrema dreta que treballen per a l’enemic.
I hi haurà un dia que aquestes formacions governaran (ja ho fan a Hongria, Itàlia i Eslovàquia, per exemple). El tristament cèlebre «cordó sanitari» que l’esquerra i la dreta democràtica mantenien enllà dels Pirineus sobre els ultres ja està desfet en molts casos (a Espanya, ni tan sols van intentar estendre’l). El nostre continent, llavors, es convertirà en una fortalesa que rebutjarà tota immigració (a risc de fer col·lapsar l’economia, però, ¿a qui li importa l’economia tenint una bona ideologia?), es dedicarà a propagar notícies falses directament des del poder (a la manera de Trump) i demolirà l’Estat del benestar, la joia de la nostra corona. Com hauria dit Blas Piñar –quins temps- «l’Europa de les catedrals» viurà novament un «esplendor» semblant al medieval… I cap ací és on anem, en efecte, cap a un tecnofeudalisme comandat per multimilionaris feixistes.
Tot el que m’agradava d’Europa es pot resumir en una paraula: Il·lustració. Les idees il·lustrades, en efecte, van ser un far enmig de la foscor del món. Van relegar la religió on no hauria d’haver eixit mai (l’esfera privada), van proclamar l’imperi de la raó i van convertir la política en l’art del diàleg. Tot resumit en aquella famosa frase de Voltaire: «Podré no estar d’acord amb el que dius, però defensaré fins la mort el teu dret a dir-ho».
Hui una sentència com aquesta ha esdevingut absurda. ¿Com hem de defensar a mort el dret a dir coses que sabem que són nocives o, directament, mentides? Era una frase apta per als temps en què la política era un joc noble i civilitzat, però tot això va ser abans dels Trump, Díaz Ayuso, Orban, Le Pen…
La Il·lustració és el gran llegat d’Europa al món. És el que permet edificar una sòlida sanitat pública, per exemple, o una educació obligatòria per a tots. O establir un ingrés mínim vital. En realitat, tot això són mecanismes d’autodefensa, i haurien de ser entesos com a tals. ¿O algú pensa que la revolució francesa o la revolució russa haurien existit si no s’hagueren covat en contextos d’intensíssimes i abismals desigualtats socials?
L’Europa conservadora dels anys 40 i 50 va construir l’Estat del Benestar com un dic contra el comunisme soviètic i com un mecanisme que allunyara la població de les temptacions revolucionàries. Si ara el desmantellem –amb la motoserra de Milei i Musk-, què aconseguirem?
Venen temps difícils. Potser s’està preparant una tercera guerra mundial o una nova revolució també planetària. O potser tot passarà i a aquesta època convulsa la succeirà una altra on torne a imperar el sentit comú i els bocamolls i els pallassos, en lloc de votar-los, la gent els traga de l’espai públic a gorrades.
Com el futur no el coneix ningú, haurem d’esperar els esdeveniments. Una espera amb més desesperança que esperança, em tem.
