Gaudir de la vida i deixar-se convidar pels plaers, es fonamenta. Al món, si tenim sort, a banda de patir una mica de tant en tant i cotitzar religiosament a la seguretat social, hem vingut a fer moltes coses. I obligacions complertes, un cert grau d’hedonisme és necessari, i fins i tot molt recomanable.
Ocorre, però, que els plaers de la vida estan sovint associats a objectes o experiències que, o bé costen molts diners, digueu-li cotxes de luxe, roba cara, restaurants bons, viatges exòtics, cases grans, o bé ens fan malbé la salut: posem per cas les drogues, l’alcohol, el tabac, o els excessos en general.
La naturalesa humana és complexa alhora que simple, en el sentit que de vegades pot ser satisfeta amb ben poca cosa, segons es mire. Complexa, dic, perquè és un munt de determinants biològics i culturals sovint difícils de discernir. Però simple perquè els ressorts de vegades són senzills i elementals, i tots podem fer-ne la prova. Reflexionar sobre aquestes qüestions és aproximar-nos a un misteri, però, ben mirat, tampoc és tant de misteri perquè ho duem dins. Al capdavall, viure és tractar d’assolir l’equilibri entre els bons moments i els dolents.
En tot cas, natura i cultura és una barreja molt complicada perquè la natura està tamisada per la cultura, la qual afegeix molts matisos a la vida dels éssers humans. En realitat, tot plegat és prou incomprensible i inabastable, però si posem els peus a terra, de segur que som capaços de concretar la vida en moments i sensacions precises, experiències més o menys tangible, durant les quals comprovem que sovint algunes coses –per a sorpresa nostra ben senzilles i assequibles– ens fan feliços i ens conformen com a persones. Parle dels petits plaers que no costen diners, o que en consten ben pocs.
Per descomptat que cada persona n’atresora els seus, segons gustos i experiències vitals i culturals, però gosaria dir que alguns d’ells són prou comuns i compartits perquè… ¿A qui no l’ompli de goig gitar-se en un llit amb els llençols acabats de canviar, frescos i nets? Un llit ben fet, sense plecs, simètric, amb llençols que desprenen olor de bugada, aire i sol, assecats al terrat, quina meravella! No cal ni planxar-los, penjats d’un fill, la llei de la gravetat ho fa per nosaltres.
La llista pot ser llarga i diversa. Així, a primer colp d’ull, em venen a la ment plaers elementals, “salvatges”, molts d’ells cíclics, igual que les estacions de l’any, com ara sentir el primer esclat d’una cirera a la boca, o el primer glop d’orxata, quan la primavera allarga les hores de sol i les terrasses s’omplin d’ànimes assedegades. Escric això i em ve al pensament un llibre que vaig llegir fa molts anys i que de tant en tant rellig i compartisc amb els alumnes dels tallers d’escriptura: El primer glop de cervesa i altres plaers minúsculs de Philippe Delerm. En aquest llibret a penes de cent pàgines, Delerm visita plaers efímers i minúsculs, com ara el primer glop de cervesa, el primer mos al croissant esponjós i calent del matí o sentir el tacte del primer jersei de llana, després de molts mesos de calor. Són petites narracions, entre la nota de dietari, l’assaig, o la crònica del dia a dia. Un llibre que acompanya i reconforta, perquè ens recorda que a la vida hi ha moments “minúsculs” de gran goig.
Potser ha estat el record d’aquesta lectura mentre passejava vora mar, un dels meus petits grans plaers, el que m’ha evocat avui una llista de petits plaers que voldria compartir. Som-hi, doncs: Penseu ara en aquests armaris i calaixos on guardeu de tot, un munt de coses inservibles i on mai no trobeu el que busqueu quan ho busqueu, o en aquest calaix de samarretes rebregades o de roba interior desaparellada. Penseu ara en el plaer que produeix obrir un calaix o un armari endreçat i contemplar-lo net i endreçat, després d’haver suat i patit un parell d’hores, mentre decidíeu què llaçàveu i què guardàveu.
Però de petits plaers n’hi ha tants: una passejada en plena natura, per mig d’un bosc, per l’horta, pel camp, per la muntanya, en especial en primavera, i recollir un bouquet de flors silvestres, unes flors que decoraran l’entrada de casa o la taula del menjador durant un parell de dies i et recordaran com d’efímera, generosa i estimada pot ser la vida. O fer un glop d’aigua d’una font quan descanses per a refer-te del camí, i banyar-te el clatell i el rostre abans de continuar. Quin goig! O una passejada vora mar, amb els peus nus, sentint la frescor de l’aigua i la remor de les ones, mentre bancs de peixos diminuts se t’escolen entre les cames. O vorejar al un riu, escoltant el rierol de l’aigua que brolla i corre incessant. O vagarejar per la ciutat, a València pel llit del riu Túria, o pels jardins de Monfort. Però cadascú, al seu poble o ciutat, sabrà on anar. A Alacant, a Castelló, a Peníscola, a Morella, a Xàtiva, a Alcoi, a Dénia o a Gandia, a tot arreu, si mires amb bons ulls, hi ha racons, plaers i passejades possibles. També nocturnes. De fet, recórrer València en bicicleta de nit i travessar algun dels seus ponts és molt gratificant en qualsevol moment de l’any. Arribes a casa amb un esperit diferent. Una cosa que també ocorre quan redescobreixes la teua ciutat en dies en què tothom ha fugit d’ella.
Altres moments de goig són la sortida i la posta de sol. Esperar el sol amb una tassa de cafè acabat de fer a la mà, o acomiadar-lo des de la bicicleta, fent una passejada tranquil·la o estenent la roba al terrat durant el capvespre.
Tots aquests són plaers assequibles i, com aquell que diu, estan esperant-nos al girar la cantonada. Alguns són inesperats, com la sorpresa i l’alegria que produeix retrobar un llibre que donaves per perdut. O coses totalment insòlites, com ara descobrir un bitllet de 50 euros al filtre de la rentadora, agafar-lo amb cura, assecar-lo i recuperar-lo per a convidar la família a un sopar inesperat, posem per cas. O com la sorpresa de comprovar que allò que ha de funcionar bé funciona bé. Notablement dins de l’administració o de les companyies d’assegurances: persones que ens atenen amb amabilitat i en la nostra llengua. Gent que ens posa bona cara i vol ajudar-nos a resoldre problemes. Coses que haurien de ser el més normal del món, però no ho són, i que quan realment funcionen esdevenen una font de plaer i satisfacció.
Un altre plaer petit és, si t’agrada el vi, obrir-ne una ampolla i gaudir del soroll que fa el tap en abandonar el vidre i de l’aroma que se’n desprèn, servir-lo en una copa, i en contemplar el color del vi abans de beure-te’l. Ara bé, quan tinc molta sent, aclaparada per la calor del migdia d’estiu, confesse que no hi ha per mi major plaer que sentir el soroll d’una coca-cola caient lentament dins del got, mentre les bombolles del gas peten amb els glaçons que fan cric-crac pel contrast de temperatura, i la llima es taca de gotetes marrons, és la promesa de la felicitat a curt, curtíssim termini.
Hauria d’anar acabant aquest article, i m’adone que la llista de petits plaers és llarga. Molt llarga. Una conversa amb un amic o amiga, una abraçada en moments clau. Es pot sobreviure i viure bé i tranquil·lament sense parella, però no sense amics. L’amistat és un sentiment molt gran, ens acompanya sempre, ens ajuda a ser qui som. I per posar punt i “final” a la peça d’avui –tot i que més aviat serien suspensius perquè els petits plaers es multipliquen si saps ensumar-los– esmentaré el goig que produeix contemplar el rostre joiós d’una criatura mentre es menja un gelat o vagareja, abstreta del món que l’envolta. O la remor dels xiquets mentre juguen, aquest xivarri que a alguns els molesta, tot i que hi ha pocs sorolls a la vida més agradables que els que ixen d’un pati d’escola a l’hora de l’esbarjo. Has d’odiar molt la vida perquè això et moleste.
Ben vista, la vida està plena de moments efímers, de plaers minúsculs, de troballes corprenedores, de sorpreses, d’emocions, també d’ensurts i, sobretot, de petits plaers que no costen diners, o molt pocs.
