Tots habitem un territori que ens dona els recursos per a viure i que ens fa sentir-nos part d’alguna cosa. Un territori que hem d’administrar pensant en el bé comú i la sostenibilitat (no hipotecar o malbaratar els recursos que ens fan ser qui som). Per molt virtual que se’ns presente la realitat, per molt globalitzat que estiga el món, per molta ciutadania universal que se’ns predique, som animals territorials. Les guerres, totes, i en les diferents formes que es presenten, tenen a vore amb el control dels recursos. Hi ha guerres enormes, brutals, també n’hi ha de petites i inapreciables, però totes les enceten rapinyaires que se senten guanyadors i menyspreen l’altra gent i territori.
Què això no són les guerres a Ucraïna o a Palestina?… Estes guerres, em sembla, van de controlar riqueses o, més bé, posicions estratègiques que, al remat, són la mateixa cosa, i sempre venen disfressades d’una èpica. I si no en tenen, d’èpica, els voltors rapinyaires la inventen: superioritat ètnica, intel·lectual, religiosa, cultural… Ja ho van fer els nazis o ho fan ara els sionistes, els trumpistes estatunidencs, o els ultradretans europeus, també a casa nostra. Ací la guerra lingüística que ha llançat PP-Vox va, també, d’aniquilar un poble, que quede diluït en una identitat abstracta, construïda artificiosament des de l’Estat per neutralitzar consciències i desballestar possibles reivindicacions. En el fons es tracta de controlar els negocis –per exemple, barra lliure per al ciment- des de la metròpoli, Madrid, capital d’Espanya, amb la inestimable col·laboració d’alguns autòctons, naturalment.
No, no hi ha ingenuïtat ni romanticisme en defensar i protegir la identitat cultural, única i irrepetible, d’un poble, ni en protegir la terra on vivim. Es diu resistència. Els valencians, ja n’ hem perdut moltes, de batalles. Massa. Tenim un finançament i unes infraestructures que no ens mereixem, i un president i un Consell que tampoc. Res més gràfic que l’expressió genuïna “pagar i plorar” –tal com ara ens diríem: som els pagafantes-. I ni quan tenim representació tècnicament d’estricta obediència valenciana -poca, però imprescindible per al govern de l’Estat- ens fem valdre! Què som? Tres províncies, tres províncies vistes des del centre. Mentre davant la crisi institucional els partits nacionalistes basc i català tenen la última paraula, i es fan de respectar, nosaltres ens llepem les sobres dels pactes que altres ordeixen, o ni això. Trist, molt trist.
Però, malgrat tanta feblesa, està la rocosa persistència demostrada durant segles. Som encara un poble resistent.
La fortalesa humana rau en la seua versatilitat. Qualsevol supremacista racial o lingüístic està perdut davant la diversitat i la riquesa cultural, d’on sempre renaixem i renaixerem. Precisament per això, se’ns vol uniformar, a la força si cal. No mesuren, els qui es creuen superiors, la força de la resistència i de la resiliència. Senzillament la desconeixen.
Els molesta la llengua pròpia i la denominació País Valencià, en la mesura que el concepte “país” -que sí val, ara per ara, per a Gal·les o Euskadi, considerats més forts i cohesionats- assenyala un determinat territori i un poble que existeix, que l’habita; molesta l’ús d’una llengua pròpia en la mesura que transmet informació i coneixements que ens permeten interactuar i cooperar; és un element visible i reconeixible de persones i col·lectius que genera forts sentiments.
La llengua ens agrupa i ens diferència, dibuixa una comunitat de persones amb interessos comuns. I si hi ha sentiment de ser i estar, hi haurà un sentiment de defensa i protecció. Ho sabem nosaltres i ho saben els aniquiladors. Per això, pels nostres interessos, també econòmics i socials, la defensa del valencià ha d’anar lligada a la defensa del territori i dels nostres interessos, començant a l’escola i seguint a la vida pública, cultural, política, esportiva…
Sense ànim de comparació i salvant les enormes distàncies que ens separen d’aquells pobles colonitzats que pateixen violència extrema, la resistència és, entre d’altres accions no excloents, no deixar-nos morir, ni escoltar les veus de sirenes que ens prometen allò que mai aconseguirem si no és per nosaltres mateixos.
