He d’acceptar, perquè és així, que acostume a ser pessimista. Coses de ser valencià, supose. Però cada dia trobe algun motiu per a continuar creient. Creient en què, vos preguntareu? Creient que, tot i les derrotes que vivim constantment, hi ha partit, que dirien els aficionats al futbol, en la defensa de la llengua i la nació. La qüestió és que ens hem de presentar al partit. Si perdem no serà per no haver lluitat per cada pilota i cada segon fins que sone el xiulet indicant el final. Ens hem acostumat a no jugar, perquè els altres són un equip de primera i nosaltres, ens considerem un equip de 4a o 5a divisió; o perquè sabem que l’àrbitre ens jugarà a la contra. La cosa és posar excuses o, pitjor, autoimposar-nos-les.
Fa més de 300 anys ens van desposseir del nostre dret a decidir «por justo derecho de conquista». Molts se n’haurien anat a casa, perquè en aquest món no hi ha res més senzill que acceptar l’statu quo. Però els valencians, així com la resta dels Països Catalans, vam decidir plantar-los cara i lluitar pels nostres drets polítics i nacionals tot i el preu que això va tindre, i té: les multes, les persecucions, les tortures, la presó, l’exili i fins i tot la mort.
Per alguns, per sort o per desgràcia, aquesta recuperació passa per l’autonomia. Per a molts d’altres aquesta recuperació del nostre dret a decidir què i com volem que siga el nostre país i la recuperació de la nostra nació —la qual no hem perdut, però està malferida a l’UCI— depén de la construcció d’un estat propi lluny de les urpes de Madrid i de París —no ens oblidem de París— que ens permeta posar en marxa els projectes i les ferramentes estratègiques necessàries per a garantir la nostra supervivència com a subjecte polític propi. Cert és que ara com ara l’independentisme, ferm i sense peròs, al País Valencià no supera, ni de bon tros, el 5% dels vots —xifra mínima per a entrar a les Corts Valencianes. Ara bé, hi ha esperança? És clar que sí! D’acord, les comparacions són odioses… però, l’any 1966 al Quebec no hi havia cap partit obertament independentista a l’Assemblea Nacional, l’any 1976 la majoria absoluta de la cambra era independentista —cert és que el seu sistema electoral és terriblement majoritari, però tenien més del 40% dels vots—, i només 4 anys després, el 1980, van celebrar el primer referèndum d’independència. Com ja he dit les comparacions són odioses, però si altres ho han aconseguit, per què nosaltres ens hem de resignar?
No ho hem de fer perquè lluitem per intentar deixar un món —i en especial un país— millor. Com deia José Antonio Labordeta en una de les seues cançons «hi haurà un dia en què tots, en alçar la vista vorem una terra que diga llibertat. També serà possible que eixa bonica matinada, ni tu, ni jo, ni l’altre l’arribem a vore, però caldrà espentar-la perquè puga arribar a ser».
