La primera vegada que Barton Fink (John Turturro) coneix el seu veí de l’hotel Earle, Charlie Meadows (John Goodman), li exposa arravatadament la seua voluntat d’escriure un teatre real, que faça pujar a l’escenari els problemes de l’home del carrer. En aquest primer acte de la pel·lícula, Charlie Meadows encara és tan sols això: un venedor d’assegurances, un home comú que representa amb exactitud el que se suposa que el dramaturg que acaba d’arribar a Hollywood vol escriure. Meadows s’ofereix més d’una vegada a contar-li històries, però l’escriptor no l’escolta. Segueix garlant sobre sí mateix i la seua idea de teatre. L’escena és rellevant per a la pel·lícula. Al final, quan el relat ha arribat al clímax violent típic dels Coen, Barton pregunta a Charlie: «Per què jo?». «Perquè no escoltes!».
Els Coen que, amb el permís de Tarantino, varen revolucionar el cinema americà de finals de segle passat, saben que un dels grans problemes de l’ésser humà contemporani és la falta de comunicació. No ens escoltem. I ha anat a pitjor des dels anys noranta amb la proliferació dels monòlegs en xarxa, però la cosa ve de lluny. De vegades és desesperant veure com el clímax violent de la tragèdia s’acosta inexorable per una sèrie de malentesos. O no, a voltes la tragèdia naix de no voler assumir la crua veritat. Ho pensava aquest estiu mentre veia el magnífic Èdip de Bambalina Teatre a Sagunt. Èdip, el que va resoldre l’enigma de l’esfinx, sembla que no vulga lligar caps. I això que Tirèsias és poc enigmàtic: «L’assassí, dic jo, que cerques, el del rei, ets tu» (traducció de Carles Riba). Tota la investigació edípica consistirà en entendre a contracor la crua veritat, en desemmascarar-se a un mateix.
En les comèdies acceptem molt més de grat el joc de màscares. A Com us plagui, ens diverteix el carnaval que es munta al bosc d’Arden on ningú és qui diu ser. La feliç catarsi és una celebració de l’amor que, en el muntatge d’aire popular i vestuari virolat que vaig veure fa poc al Globe de Londres, esdevenia una oda a l’orgull d’estimar de la manera que hom vulga.
En canvi, en la xarxa d’intrigues que tix Iago, ens horroritza veure com Otel·lo, Desdèmona i Cassio tampoc s’escolten entre ells, mentre es deixen enverinar per la llengua del mentider. Per descomptat, no hi ha prou amb això per bastir la tragèdia (estire només un fil cada vegada), però no podem evitar pensar que si Emília hagués parlat a temps, la cosa hauria d’anat d’una altra manera.
No és només no escoltar, doncs, sinó no triar bé en qui confiar. Barton Fink pensa que hauria d’anar a la policia quan es desperta davant d’un cadàver que ell no ha esquarterat, però fa cas de Meadows, que li ofereix el camí fàcil. És a dir, que quan l’escolta tampoc l’encerta, perquè s’equivoca d’interlocutor. Macbeth escolta la veu de les tres bruixes, que li diu que pot aspirar a molt més: es deixa afalagar. Banquo, que es comportarà de manera molt més honesta i sàvia, ho acabarà pagant amb la mort.
La fi justifica els mitjans per a Lady Macbeth: «Prou vols ser gran; /que ja en tens d’ambició, però no tens la malícia que hi cal. Allò que anheles, ho anheles santament: vols jugar net, / però guanyar el que és brut» (traducció de Miquel Desclot). L’ambició demana la corrupció i els mètodes més infames: Joel Coen ho mostra en el seu Macbeth tenebrós, la primera pel·lícula que fa sense el germà i que protagonitzen Denzel Washington i Frances McDormand. La posada en escena i les interpretacions són corprenedores. Macbeth és, potser, l’obra més terrorífica de Shakespeare i en la cinta de Coen no hi ha ni rastre de la ironia de pel·lícules com Barton Fink o Fargo. Potser això és el que llasta un poc la proposta que, no obstant això, funciona.
A la seua carta a Shakespeare, que fa de pòrtic a les obres completes que ha publicat a la Institució Alfons el Magnànim, Manuel Molins comença citant Maquiavel, però ja ens adverteix que no li val l’adjectiu derivat del cognom per a l’autor de La mandràgora: «el menys maquiavèl·lic de tots els maquiavèl·lics que han existit, existeixen i existiran». En aquesta carta, Molins reconstrueix la pròpia educació sentimental i política a partir de la lectura de les obres del bard anglès, no amb veneració, sinó des de la tensió deguda amb els mestres: «Abans t’he dit que no sempre he estat, ni estic, d’acord amb tu: ho saps i ja ens hem exposat sovint les diferències». No torna a nomenar Maquiavel, però entén Coriolà com «un conflicte moral sobre la legitimitat de la violència i la guerra».
Per a Molins, que escriu l’epístola per a explicar d’on naixen les seues Mirades sobre Shakespeare, és a dir, les quatre obres que ha escrit a partir de personatges i temes shakespearians, el bard anglès podria ser «un humorista únic que sap dissimular i enganyar-nos valent-se fins i tot de la tragèdia» i el compara amb Billy Wilder (i a mi em fa gràcia recordar Jack Lemmon en el paper del sentinella Marcellus al Hamlet, de Kenneth Branagh).
La tempesta és l’última obra de Shakespeare i és difícil de classificar des del punt de vista genèric. Molins la comenta per destacar, a partir d’una idea de Peter Brook, l’última qualitat que li interessa de Shakespeare: «Perquè Brook està convençut que per a tu, Will, hi ha certa qualitat que cap de nosaltres pot veure o definir, però que tanmateix, té l’absoluta capacitat d’aportar-nos una autèntica llibertat alliberadora: la qualitat de la misericòrdia».
Una qualitat que el dramaturg d’Alfara del Patriarca posa en pràctica en les seues obres. Més que en les Mirades, pense ara en la impressionant Poder i santedat, que vaig veure al Teatre Principal de València, i en la cantata Les veus de la frontera (Pruna Llibres), en què escolta el que han de dir els desarrelats que arriben a Europa necessitats d’empara i refugi, però hi troben naufragi i tanques de ferro, mort i indiferència. Molins sí que els escolta i n’amplifica la veu per entonar el seu cant de llibertat i misericòrdia: «Nosaltres som la pell i els ulls de la frontera, / Nosaltres som les veus que enderroquen els murs, / Les barreres salvatges que a tots ens humilien: / Mai no ens faran callar. No ho aconseguiran.»
