Gabriel Rufián es caracteritza per fer les millors frases curtes, contundents, certes, incisives, a un pèl de semblar un insult, però tot posant en evidència mentides i insídies dels contraris. La darrera de les moltes frases contundents dites, crec, la va amollar al congrés espanyol tot adreçant-se al PP-Vox. Els digué: “Estar con quien amenza tu país te hace lacayo, no un patriota”. I per Déu que té raó, però com sovint passa allò que diem se’ns pot tornar en contra, com de fet passa amb aquesta frase grandiosa que la podem aplicar fil per randa a Rufián, i a tots els que amb qualsevol pretext ajuden a construir Espanya, un fet que atempta directament contra la construcció del nostre País, i per tant podem dir que Rufián és tan lacai d’Espanya com Abascal ho és dels EUA
No val ací confondre realitat amb desig. Segurament al cap de Rufián i dels actuals líders d’ERC, i també d’una part important dels de Compromís, o de la nova esquerra alternativa escindida de les files de l’esquerra independentista, hi ha un somni que ja Raimon va deixar palès a la seua cançó: “Hauràs de fer com si”. Aquest somni consisteix a creure que una federació espanyola amb un exquisit equilibri entre les nacions que componen Espanya fora possible, amb un respecte per la llengua, la cultura, les formes d’administració, el dret, i la potenciació de la idiosincràsia de cada Poble. I des d’aquesta distorsió de la realitat, fan un discurs que reforça un Estat, on les forces polítiques hegemòniques (PP, PSOE) tenen un projecte de construcció i defensa d’una nació, l’espanyola: única, homogènia, centrada a Madrid, corrupta fins al moll, i on les elits polítiques i econòmiques dominen el poder judicial, el mediàtic, el militar, tot ben relligat en una pantomima de parlament al qual es permet arribar fins a una “línia roja” que nosaltres desconeixem, però que ells la tenen ben traçada.
La realitat espanyola està definida en la seua Constitució i el primer punt, el primer, és la indissolubilitat de la nació espanyola, sent l’exèrcit el garant d’eixa unitat, el castellà, la llengua oficial que tothom ha de conèixer, etc. No vos cansaré amb aquest text, però sí que heu de tenir present una dada: la Constitució sols es pot canviar per acord de 2/3 del parlament. I la realitat política espanyola fixa en més d’un 50%, el vot nacionalista espanyol, això sense comptar-hi que la gent que vota PSOE o a l’esquerra del PSOE no tanque files al voltant del projecte espanyolista. Resulta, per tant, irrisori considerar que es pot canviar l’arquitectura de l’Estat des de les institucions dissenyades per la Constitució del 78, i és per aquest motiu pel qual sols un embat directe de les nacions sense estat amb el projecte polític de l’espanyolisme pot tenir alguna oportunitat d’èxit.
Finalment, cal considerar que els entramats juridicopolítics es construeixen des del poder d’una classe social dominant, i en aquest sentit, l’entramat espanyol respon a les necessitats d’una classe econòmica assentada sobre el feudalisme monàrquic i una oligarquia molt concreta que cerca en el parlamentarisme del 78 dotar-se d’una arquitectura parlamentària homologable amb la resta del món occidental, però que mantinga la seua orientació en l’extracció de recursos dels territoris perifèrics. Si ens ho mirem així i considerem que, tret d’Euskadi i Navarra, que tenen un règim propi amb un PIB del 7%, i Galícia, que sols representa un 5% del conjunt del PIB espanyol, són els Països Catalans, amb un 32% del PIB espanyol, els que sustenten de fet la festa econòmica espanyola. I que, com deia aquell, “es la economía, estúpido”, tot l’entramat juridicopolític i administratiu està dissenyat per tal de mantenir el conjunt dels Països Catalans sota les polítiques extractives de la metròpoli. I sostenir un sistema d’extracció econòmica que siga eficaç du a afeblir les possibles respostes polítiques capaces de plantar-hi cara. En eixe sentit, és on és possible entendre les accions contra la llengua i la cultura catalana, perquè afeblint el sentiment de pertinença es fa més difícil oposar-se a l’Estat central. Hi ha dues ferramentes de subversió social: la lluita de classes i la lluita per la independència. La lluita de classes fa temps que va desaparèixer del panorama polític com a eina transformadora; queda, doncs, la lluita per la independència i la generació d’un nou Estat amb unes bases distintes. És la possibilitat que tenim de trencar l’hegemonia de les classes dirigents espanyoles, per la qual cosa, i tot tornant al principi, qualsevol suport en la direcció de facilitar la construcció d’Espanya no pot anar més que en contra dels interessos de les classes populars i la construcció nacional; en paraules de Rufián, convertir-nos en lacais en lloc de patriotes.
