Les festes de Nadal estan plenes de delicatessen i menges exquisides, però també de pobresa i misèria, de taules suculentes i de taules esquifides, de famílies vora llar i de gent sense sostre. Plenes de reunions nombroses, però també d’absències. Tot això ha estat i és Nadal, també la soledat i el desassossec.
La literatura se n’ha fet ressò: peces que formen part de la literatura universal com ara el relat «El regal dels Reis Mags» d’O. Henry o el magnífic conte de Paul Auster amb El conte de Nadal de l’Auggie Wren, que juga amb nosaltres, lectors, sobre la veritat de la història que conta: «Mentre hi haja una persona que se la crega, no hi ha cap història que no puga ser veritat».
Però avui no parlaré de contes, sinó que rescataré de l’hemeroteca dos grans articles, dos clàssics del periodisme literari i social, dues peces històriques entre la crònica i el reportatge, escrites en la primera meitat del segle XX. La primera, «A l’asil» de Rosa Luxemburg, publicada el 1912 en la revista de Stuttgart Die Gleichheit, on l’autora denuncia la mort de molts indigents a Berlin per una intoxicació d’arengs podrits. La segona «A tothom. Ells! Una almoina definitiva, per amor a Barcelona» d’Irene Polo, publicada el 24 de desembre de 1932 en el diari La Rambla, on Polo combat la hipocresia d’una Barcelona que fa la vista grossa davant de la pobresa i fa una crida a la solidaritat.
Separades en el temps i en la geografia, aquestes dues cròniques, fugaces en el seu dia, avui eternes, dibuixen un relat literari cru i realista de dos grans ciutats, Berlin i Barcelona, durant les festes de Nadal. Són dues cròniques escrites amb voluntat, valentia i tenacitat. La de dues dones decidides a denunciar en la premsa la pobresa, la doble cara de la caritat cristiana i la hipocresia social davant les festes de Nadal.
Rosa Luxemburg (Zamosc, 1871- Berlín, 1919) -coneguda pels seus textos marxistes i per la correspondència que escrigué des de la presó- fou en el seu temps també una periodista destacada. Els seus articles eren marcadament polítics, i van ser publicats en periòdics i revistes afins al moviment obrer, però en ells no deixava de brillar el seu talent literari, en especial el domini dels recursos retòrics al servei de la persuasió i de la denúncia. Una de les mostres més brillants d’aquest periodisme és l’article «A l’asil”» Un text que comença així: «L’ambient festiu de la nostra capital imperial s’ha vist torbat de forma cruenta. A penes hi havien començat les ànimes pietoses a entonar la vella i bella nadala: “Nadal, Nadal, dolç Nadal…” Quan es va estendre la notícia de la intoxicació massiva a l’asil municipal d’indigents. La mort els havia sorprès. Les víctimes eren tant joves com persones majors: el dependent Joseph Geihe, de vint-i-un anys, l’obrer Karl Melchior, de quaranta-set anys, Lucian Szczyptierowski, de setanta-cinc anys…; cada dia eixien noves llistes d’intoxicats. La mort els havia sorprès a tots els llocs: a l’asil mateix, a la presó, als albergs contra el fred, en algunes xaboles o simplement doblegats pel carrer. Abans que voltejaren les campanes de l’any nou hi havia més de cent cinquanta indigents agonitzant; setanta ja havien passat a millor vida». Al llarg de la peça Rosa Luxemburg desgrana la situació del proletariat, la barrera fina i fràgil entre les seues vides alienades i explotades i la possibilitat d’anar a viure de la caritat dels asils, per un comiat, per un accident, per una malaltia. Els pobres, els desocupats, «són l’estrat de la reserva, ambdós -ens diu- són igualment necessaris, ambdós són imprescindibles per a la producció capitalista i per al desenvolupament de la riquesa».
I avança en l’article retratant la situació dels treballadors indigents i la hipocresia social: «L’asil per a indigents i la comissaria de policia són columnes sobres les quals es recolza la situació actual, a la par que el Palau Imperial o el Banc Central d’Alemanys. I la ració d’arengs podrits amb aiguardent adulterat de l’asil són les estovalles invisibles per al caviar el xampany de la taula dels milionaris. Les autoritat forenses poden buscar el temps que vulguin amb el microscopi el germen mortífer a l’estómac de les víctimes i aïllar-lo en cultius “en estat pur”; el vertader tòxic que ha causat la mort dels berlinesos de l’asil té nom, es diu organització social capitalista “en estat pur”». La peça, que acaba cridant a la lluita i a la dignitat del proletariat, està plena de reflexions polítics i moments de bellesa literària i sobretot, té l’habilitat de reproduir l’horror d’aquests cadàvers surant en els carrers i en pensament dels berlinesos aquell Nadal de 1911, tacat de mort, a causa de la imprudència i l’avarícia de la imparable maquinària del capitalisme… No tant llunyà al que avui encara vivim.
Vint anys després, Irene Polo (Poble Sec 1909-Buenos Aires, 1942), una periodista molt jove, autodidacta, molt intel·ligent, que alçava la veu pels més desfavorits i que escrivia acompanyada de pietat, denunciava el 1932 en La Rambla les bosses de pobresa a Barcelona a través d’aquesta crònica: «A tothom. Ells! Una almoina definitiva, per amor a Barcelona». Immersa en el deler per voler contar la realitat, de donar veu als desposseïts i de fer parlar els silencis, Polo s’endinsava en un periodisme al peu del carrer, descrivint el que veia: la moda, el cinema, les noves maneres de viure, les tensions polítiques, però també l’explotació laboral, l’analfabetisme, la pobresa, i el malestar social.
La crònica comença amb una dedicatòria llarga i commovedora a «tots vosaltres, ciutadans de Barcelona» on descriu una escena la vigília de Nadal: un músic pobre al carrer toca l’acordió i demana almoina mentre desitja als vianants: «Que les passin ben felices». La gent, atrafegada, «distreta per totes aquestes tendres dèries de Nadal: la compra dels torrons, del xampany, del capó, de l’arbre…», l’ignora. Compassiva i directa, Polo escriu un retrat del Nadal més trist i invisible i fa una crida als barcelonins perquè no hi passen de llarg.
És un text dinàmic i eclèctic, molt propi d’Irene Polo, amb dedicatòria crònica de l’ambient inicial, dos petits estampes-reportatges amb entrevistes sobre el terreny i una crida final. Al llarg de la peça exposa i posa contra les cordes la mendicitat professional als carrers, la caritat cristina que la fomenta, els asils que han desaparegut, els que continuen dempeus, com funcionen, parla amb els pobres que hi acudeixen, amb els empleats que els gestionen, entrevista la gent, descriu l’ambient amb detalls i realisme. A l’igual que Luxemburg, Polo ens parla de les comissaries, una destinació d’alguns dels usuaris dels asils. I durant la crònica esmenta la visita a la comissaria del carrer del Carme, on ens informen de la mendicitat a Barcelona, per part d’aquella «població de pàries i desemparats que va augmentant dia a dia». Després de fer un retrat punyent i viu de la mendicitat a Barcelona i concretar-lo en la vespra de la Nadal, la crònica acaba dient: «És necessari, doncs, acabar amb tot això. Acabar amb aquests espectacles de dolor, d’abandó i d’insanitat que es multipliquen pels carrers de Barcelona. Acabar amb el desordre i la immoralitat de la beneficència insuficient. Acabar amb l’abús de la mendicitat professional. Acabar amb la impossibilitat de protegir els desvalguts. Acabar amb el “pelegrinatge de la fama” dels forasters. Acabar amb el vici mòrbid i nefast de donar, pel carrer, una caritat inútil…
Per això demanem ajuda a tots vosaltres, ciutadans de Barcelona: perquè entre vosaltres hi ha els col·legues que poden unir-se al nostre clam d’angúnia: el poble per a qui és tot i que pot fer-ho tot, i els governants, que són els que tenen la paraula.»
Fa més d’un segle del primer article i quasi un del segon, i Nadal continua sent una festa de contrastos, on la indigència conviu amb l’excés. Aquest sentiment de germanor i pau que l’embolcalla és tan efímer i insignificant com el vol d’una mosca. Els asils, els albergs i els menjadors socials continuen existint, els pobres no s’acaben mai. La mateixa Empar Moliner, admiradora d’Irene Polo, va publicar una crònica amb el nom «Cuina Mediterrània (per pobres)», un dia que es va mesclar entre els visitants del menjador per saber què menjaven, què parlaven, què sentien…
Aquell capitalisme que denunciava Rosa de Luxemburg ha pres ritmes trepidants, demolidors, sense escrúpols. Avui hi ha treballadors que perden la feina i es troben sobre la corda fluixa. I d’un dia a un altre, entre un sostre amable i el carrer hi ha un tel ben fi. Per això, aquests articles són actuals, actuals des de fa un segle, perquè les injustícies perduren i Nadal no sona a música celestial per a tothom. Per cert, si voleu llegir-los sencers els podeu trobar en dos llibres magnífics: La eternidad de un día i La fascinació del periodisme.
