Al voltant d’un milió de persones vivim en l’àrea afectada per la barrancada del passat octubre, i això que no hi comptem quasi tota la ciutat de València, que, llevat dels pobles del sud —els que queden al sud del Pla Sud, obra faraònica que ens ha condemnat—, en va quedar quasi al marge. I, de tota aquesta gent, no conec ningú que, o bé no haja estat afectat directament, o bé ho haja estat algun familiar de primer grau o persona homologable. No conec tampoc ningú que, o bé aquell dia no va veure la mort directament als ulls, o bé algú molt proper que sí que ho va fer no li ho ha contat. Això representa un de cada cinc valencians i un de cada cinquanta espanyols, si fa no fa.
D’ací a uns pocs dies, farà sis mesos de la tragèdia. No tot està igual que l’endemà, evidentment, sobretot gràcies al suport mutu dels veïns i la solidaritat increïble de tants i tants voluntaris que s’hi varen desplaçar. Es podran fer totes les anàlisis i les crítiques que es vulguen al lema aquell de Només el poble salva el poble, però la realitat és que va sorgir de manera espontània perquè va ser absolutament real. Fou la vivència de tots els veïns de les zones afectades, i així t’ho expliquen tots, independentment de les fílies i fòbies polítiques i les tradicions de què provinguen. Els Comités de Reconstrucció en poden donar fe. I això s’ha de dir.
Cal dir que el govern de la Generalitat ens va condemnar, per la gestió criminal que feu de l’alerta i de l’emergència, però també cal dir que el govern d’Espanya ens va abandonar. I, quasi sis mesos després, ens continua abandonant. És d’una indecència increïble que, mig any després, les poques ajudes que han arribat a la població afectada hagen sigut, en primer lloc, les del filantrocapitalisme rapinyaire dels Juan Roig i Amancio Ortega; en segon lloc, les de la Generalitat, amb comptagotes, i, en últim lloc, les del govern d’Espanya, que costen més de trobar que un contingent d’emergència oficial el 30 d’octubre de 2024 a Paiporta o Benetússer.
Després vindran els plors, les lamentacions, la revàlida del govern de la Generalitat pel PP —no amb Mazón, però— i l’acusació al poble de no saber votar i que, si els valencians fóssem negres, votaríem el KKK. Que algú m’explique com podria ser diferent, tenint en compte les circumstàncies.
La Generalitat està escanyada i asfixiada financerament. Entre un de cada quatre i un de cada cinc euros dels pressupostos es dediquen a pagar un deute que no hem generat i que és producte de l’espoliació econòmica de què som objecte per part d’Espanya. Un deute i una solució a l’infrafinançament que fa més d’una dècada que haurien d’haver estat resoltes, segons les promeses del sistema polític del règim del 78, perquè, de fet, el sistema de finançament autonòmic ha fet enguany deu anys que s’hauria d’haver reformat per obligació legal. Si es fera ara, haurien passat dos cicles de reforma, pel mig.
I, amb tot i això, les ajudes d’aquesta Generalitat asfixiada i en mans del pitjor govern autonòmic que hem tingut en la història, i que rivalitza amb els contingents d’ocupació de Felip V o de Francisco Franco en indecència i destrucció, arriben abans que les del Gobierno de España, que té a disposició tots els fons que vulga. Als que sabem com funciona el sistema nacional espanyol amb els valencians, no ens sorprén gens. Ens sorprendria que fos diferent. Ara bé, per què no en parla qui n’hauria de parlar?
Mazón i el govern del PP a la Generalitat són els principals culpables i els principals responsables, i cal centrar els esforços a fer-los fora. Però la pitjor manera de fer-los fora és que, per una espècie de por d’amnistiar-los, encara que siga només un poc, perquè critiquem també les culpes i les responsabilitats d’altres, callem. No hi ha manera més pura de fer el joc a la dreta, tanmateix. El PSOE i el govern d’Espanya també són responsables, de la tragèdia i les dificultats que pateixen tants i tants afectats. El govern del PSOE —i de Sumar, atenció— a l’estat, com a ajuda a la Generalitat, només ha autoritzat més capacitat d’endeutar-se, per si no en tinguéssem prou, de deute. Mig any després, les ajudes no arriben i, fins i tot, el govern de l’estat ens fa pagar l’IVA i la renda de les despeses extraordinàries que hem de fer per a refer-nos de la tragèdia. Sadisme.
El PP ja sabem què és i del PSOE no n’esperem res. Fins i tot presenten a bombo i plateret la delegada del Govern espanyol, Pilar Bernabé, com a flamant candidata a l’alcaldia de València. Bernabé era membre del famós CECOPI i hi tenia responsabilitats. No n’és culpable en la mateixa mida que Mazón i la seua tropa, òbviament, però no és un referent de res, i menys encara una candidata a un premi d’aquesta magnitud. Quan María José Catalá revalide l’alcaldia en 2027, tot seran jeremiades.
Tots els polítics que es trobaven en aquell CECOPI haurien d’estar ja jubilats, després del que va passar. Fins i tot en cas que no en tinguen gens de culpa, no es pot haver estat allà, que haja passat el que ha passat, i que algú continue amb la seua carrera política com si res. D’això, se’n diu assumir responsabilitats. I, si no se n’assumeixen, es corromp el pacte polític de representació fonamental que hauria d’articular una societat democràtica com teòricament és la nostra. Una cosa són les responsabilitats penals i una altra de diferent són les polítiques. I les polítiques cal assumir-les també.
El PP ja sabem què és i del PSOE no n’esperem res, perquè també sabem què és. Però i de Compromís? Per què Compromís no fa aquest discurs? Per què continua donant suport a un govern espanyol que ens maltracta exactament igual que tots els altres i que ara, a més, és corresponsable —amb els matisos que es vulguen— d’abandonar-nos en la pitjor tragèdia que hem viscut en aquest segle XXI? Per què no només no el denuncia, sinó que fins i tot l’exculpa i el blanqueja? Hi insistisc: després direm que els valencians “som molt espanyols” i que “tenim el país que tenim”. Com no ha de ser així?
Els pressupostos generals de l’estat que es prorroguen aquests últims exercicis mantenen la mateixa discriminació en inversions —precisament ara— que sempre patim els valencians. La demarcació d’Alacant hi és l’última, la que en fa cinquanta-dos de cinquanta-dos en inversió per càpita. I, del poc que ens en pressuposten, encara se n’executa menys. Menys de la meitat, en la liquidació de la primera meitat de 2024, l’última que tenim disponible. A Madrid, se’ls executa això i més, de manera que passen a representar el territori amb més inversió per càpita de tots. I estem parlant de les inversions regionalitzables, que les que són d’interés general, que en són tantes o més, ja sabem on van.
Torne a insistir-hi: si Compromís no en diu res, què n’esperem? Què esperem que pense un veí d’Alfafar, Benetússer, Sedaví o d’on siga que fa culpable tothom —és a dir, PP i PSOE, govern d’ací i govern d’allà— de l’infern que va viure perquè, efectivament, ho són, però veu com, precisament, el partit que hauria de trencar amb eixa dicotomia calla i, així, fa seguidisme d’un dels bàndols del sistema contra el qual es presenta com a alternativa? Per a què volem un partit valencianista, si se situa sempre en un mateix costat de la disputa política espanyola i no trenca amb aquesta, que és el que li correspondria?
Quan callen els homes, parlen les pedres. Aquesta frase famosa és la que va passar a la història després del discurs de Martí Domínguez, llavors director de Las Provincias, per a denunciar tot el que estava passant després de la riuada del 1957. Domínguez feia aquest pas dins d’un règim dictatorial i totalitari i des del nucli mateix del poder i l’aparell institucional. Li va costar car, és clar. De què tenim por ara?
És molt probable que aquest text semble massa dur. O que no ho semble, sinó que ho siga. Què hi farem. Foc amic, si voleu. Però trobe que, perdoneu, però algú ho havia de dir. Perquè, perdoneu, però algú ho hauria de dir.
