Fa unes setmanes, a la seu de la Intersindical Valenciana, vaig presentar el llibre de Vicent Àlvarez Per un valencianisme d’esquerra, de l’Eixam Edicions. Una presentació ajornada, en diverses ocasions, per la pandèmia però que, finalment, vam poder fer. El llibre recull experiències i reflexions de la militància de l’autor a la Unitat del Poble Valencià i a Esquerra Unida, el seu pas pel Consell Valencià de Cultura i acaba amb articles sobre les idees i valors del valencianisme i l’esquerra.
Per a mi va ser tot un honor presentar el llibre del Vicent Àlvarez a qui conec des de fa dècades, amb qui he compartit amistats i militàncies i a qui considere un mestre, un referent i una persona rellevant en la història del valencianisme polític.
Les nostres militàncies compartides es remunten als inicis de la dècada dels anys 80 del segle passat, al Front d’Esquerra Nacionalista i la primera Esquerra Unida del País Valencià. Després van seguir a la Unitat del Poble Valencià i durant uns anys a l’actual Esquerra Unida. Una militància compartida en aquella esquerra revolucionària que va existir, com apunta l’autor en un article recent, i en el valencianisme polític. Vam compartir experiències, debats i posicions en assumptes molt diversos, tractats al llibre, com ara la construcció d’una opció valencianista d’esquerres, la protecció de l’horta, la reconversió industrial de Sagunt, els pactes electorals al País Valencià i a les eleccions europees o l’entrada a l’OTAN i el referèndum convocat pel govern de Felipe González.
De tot açò fa molt de temps, massa temps, però de la lectura d’aquest i d’altres llibres que ha publicat, i de la conversa durant la presentació, veig que encara mantenim molts punts de vista en comú, tot i que en altres tenim visions diferents.
Per un valencianisme d’esquerra el vaig llegir, per primera vegada, quan es va publicar. Després he tornat a fer-ho per preparar la presentació. A les dues lectures m’he sentit identificat en molts aspectes. És normal perquè molts fets relatats els vaig viure en primera persona, d’altres no, però no hi era lluny.
Ara, a la política valenciana, també a l’espanyola i, fins i tot, a l’europea, hi ha debats que semblen nous i que són d’una gran actualitat. Si llegiu el llibre podreu observar que no ho són tant i que, cíclicament, es repeteixen. Es tracta d’assumptes com la construcció d’una alternativa valencianista d’esquerres; l’articulació de l’esquerra a l’àmbit estatal; la relació entre aquestes esquerres al País Valencià i a l’Estat espanyol; la construcció d’una esquerra verda, ecologista i valencianista; les polítiques ecologistes, feministes i pacifistes; l’aparició de l’esquerra alternativa que «introdueix una novetat enriquidora davant del discurs i dels hàbits polítics de la burocràcia partidista»; les estructures i les relacions de poder als partits polítics o la participació ciutadana als espais institucionals.
En eixe sentit, sense revelar detalls del llibre, l’article «Política, participació i consciència» publicat el 6 d’octubre de 1983, recorda que Felipe González, aleshores president del govern espanyol, va dir que «la política es fa al Parlament». Una frase que no és molt diferent a la que va pronunciar María Dolores de Cospedal, dirigent del PP, en maig de 2013, en referència al 15M: «si volen representar la societat, haurien d’entrar al joc de la representació». Com es veu, el debat sobre la participació de la ciutadania i dels moviments socials i sindicals té respostes similars des de diferents àmbits polítics i ideològics molt institucionalitzats. La resposta que Vicent Àlvarez va donar a les paraules del president González són traslladables a la situació social i política actual: «en un període com el que vivim en què les llibertats democràtiques són qüestionades des de sectors més reaccionaris, és imprescindible mantenir vigilant, activa i animada la ciutadania», i «no porta enlloc donar satisfaccions a la dreta a costa de perdre espai per l’esquerra».
Altres aspectes també força interessants i d’actualitat que tracta el llibre, són els debats que es van tindre, durant la seua etapa de militància partidista, per aconseguir els següents objectius: eixamplar la base del valencianisme a sectors socials i territoris poc sensibles a les reivindicacions nacionals; mantindre una presència activa en la societat civil; potenciar les formes per afrontar la vida partidista; tractar les diferències i el pluralisme sense generar tensions insuperables o treballar per «la mútua acceptació de la diversitat de projectes i de la conveniència de coincidir per canviar la situació». En eixe sentit, l’autor afirmava que «al País Valencià li aniria bé una entesa entre tots els partits de caràcter esquerrà… una entesa per caminar cap a quotes reals i de canvi qualitatiu més perceptibles per a la ciutadania». Ara s’ha aconseguit i, des de 2015, es governa a la Generalitat i nombrosos ajuntaments. Una entesa que, des del meu punt de vista, caldria revalidar al 2023.
En definitiva, estem davant d’un llibre que recomane llegir per a recordar una part de la nostra memòria històrica recent, però també per l’actualitat de les seues reflexions, algunes controvertides, que ens poden ser útils per encarar el nostre futur en aquest context tan complex que estem vivint.
