He estat uns dies al meu poble per tal d’ajudar a cuidar un germà que té problemes cognitius; tracte de fer cas d’una dita de Benigànim sobre la Beata Agnés: «Si et criden, ves!», tot i que sovint cal pensar-s’ho dues vegades. Perquè, amb les gotes fredes, el tall de llum i els dèficits ferroviaris, ja que, a més dels retards habituals i els problemes de manca de connectivitat al si del País Valencià i amb la resta de l’eix mediterrani, ara, s’agreugen, al tram Alcoi-Xàtiva, per obres de “millora” que s’haurien d’haver fet fa temps, per augmentar la qualitat d’un transport ecològic.
El dimecres 30 d’abril aní en tren des de València fins a Xàtiva; el bus per arribar a Benigànim estava al costat de l’estació de Xàtiva, prop de L’aixopluc, en memòria de les víctimes de la carnisseria causada pel bombardeig dels avions feixistes italians de Mussolini. Núria Cadenes, recull, aquesta terrible matança, en un magnífic, esfereïdor i estremidor relat al seu llibre En carn i ossos. Fets reals o gairebé. Un amic, Toni Santana, em contava que una tia seua va anar aquell fatídic 12 de febrer de 1939 per veure al seu home que tornava en tren del front de guerra i, en caure les bombes, va veure escampats per terra esguits i trossos de carn picada, però també, com queia la carn i regalimaven gotes de sang de les fulles dels arbres, com fruita madura, com una pluja roja dins l’infern de Dant a la Divina Comèdia; com l’infern d’Hiroshima i Nagasaki, sang, pell rostida i carn cremada, socarrada, pel foc de les bombes. Devastador, com narra el llibre pacifista de Günther Anders, L’home dalt del pont. Diari d’Hiroshima i Nagasaki, traduït al català per Joan Ferrarons, quan aterra al Japó el juny de 1958, tretze anys després de la primera bomba atòmica de la història havia devastat la ciutat d’Hiroshima. Aquell fet impensable, perpetrat pels representants del «món lliure», confirmava fins a quin punt la tecnologia havia minat la base mateixa de la moral. Quin concepte de responsabilitat pot tenir l’ésser humà quan els seus productes posen en perills els éssers vius de la Terra? Anota Anders: «Avui dia, la condició moral de la veritat és la imaginació». Aquesta és la divisa. Cal imaginar les runes perquè han desaparegut, cal imaginar els morts perquè han estat esborrats; cal imaginar la veritat terrible del nostre possible autoextermini, perquè és a l’ordre del dia… “Com que avui dia vivim en un món imprevisible, on ens amenaça la possibilitat d’una apocalipsi provocada per la mà de l’home, hi ha reivindicacions que no s’havien formulat mai, que no havia calgut formular mai. I aquestes reivindicacions que encara no han penetrat la consciència moral contemporània exigeixen una formulació”… Aquest diari contra les bombes atòmiques, les centrals nuclears i el militarisme d’Anders es llegeix amb sentiments de compunció, indignació i vergonya. Pels danys que aquests artefactes temibles i perillosos, produïts pels humans, causen a la vida de la Terra.
En aplegar al bus, vaig demanar al xofer on podia deixar el carret que portava, perquè el portamaletes obert estava ple. Em va dir amb senyes que el seguís i em va dur a l’altre costat. Vaig seure al costat d’un jove del poble, Edu, que és net d’Antonio Escrivà, el jugador de futbol del Benigànim, que jugava molt bé a primera «regional», malgrat que era manco d’un braç. Tot el poble, sense dubtar-ho, quan jo era un infant, assegurava que si hagués tingut els dos braços, hauria sigut un professional del futbol de primera divisió. Aquesta conversa em va recordar el llibre de Xavier Constant, Suite Aurora, en què la mare del futbolista era capaç d’atemorir els equips contraris i els àrbitres en fer servir només la seua llengua com una destral, per tal d’animar el seu estimadíssim fill i que l’equip del poble guanyés. Ella, tan sols amb paraules i els gestos del seu cos, intimidava els adversaris de manera rotunda i clamorosa; era la més gran hooligan de Benigànim i de la Vall d’Albaida… Una manera de mostrar l’amor incondicional pel seu fill i poble, a crits i escarafalls futbolers. En Suite Aurora, X. Constant, a més de reflectir aquest ambient del tardofranquisme, expressa, amb lèxic valldalbaidí i de forma tragicòmica, la necessitat de la literatura, de la música, de l’art i de la memòria per a sobreviure i no perir davant el rigor, els esperpents i les calamitats de la vida. Una meditació joiosa i estrambòtica sobre el pas del temps i el pòsit, entorn els avatars i el trasbals de la tristesa, la joia, la nostàlgia, l’estima, la creativitat, el ritme, l’absurditat i el grotesc i pintoresc del viure.
Quan vam arribar a l’estació de Benigànim, el bus es va aturar; vaig baixar ràpidament i vaig dir al xofer que m’hauria d’obrir el portamaletes, però, per si de cas venien cotxes per darrere, em posaria davant seu per indicar-los que no l’atropellaren… El xofer em va dir que no entenia res del que li deia, que si li parlava en gallec, m’entendria, li vaig respondre que cap problema: “Eu falo galego” (Jo parle gallec), que el vaig aprendre feia molts anys, quan vaig estar uns dies a Cangas de Morrazo i un mes a Santiago de Compostel·la. Li vaig dir que havia fet classe de valencià a gent d’Amèrica Llatina, d’Àfrica i Europa i que des del primer dia els advertia que si entenien qualsevol llengua romànica (i obrien la ment i les oïdes!), podien entendre el valencià… I li vaig preguntar quant de temps feia que estava ací, al País Valencià? Em va respondre que un mes; i, li vaig dir: “Si exigeix que li parlen en valencià, pot entendre’l i en un mes o dos començar a parlar-lo, com vaig fer a Galícia, perquè en un mes «Eu falava galego, moito ben»”; el xofer em va dir, “Moito ben, non, é moi ben”, el “moi ben” el va pronunciar a la manera castellana “muy ben”…
Per descomptat, el xofer havia de fer el viatge i la situació no era per a un debat filològic més llarg. Em va fer pena la “correcció” del xofer. No per una qüestió personal, m’agrada ser esmenat, sinó perquè el corrent reintegracionista fa servir a Galícia també el «moito ben», i en portugués és «moito bem», tan semblant; en canvi, el corrent secessionista fa servir el «moi ben», pronunciat a la manera castellana, «muy», de manera que uns opten per incloure’s i entendre’s al si d’una comunitat gallegoportuguesa de més de 200 milions d’habitants i els altres, per voler ser més espanyols que gallecs, es queden en una cleda dialectal, localista, diferencialista del portugués, cada vegada més minvant i més castellanitzada de tot just d’un milió i mig d’habitants; cosa que podria passar el mateix fenomen al País Valencià en un idioma, el valencià, aïllat i separat de la resta del domini lingüístic complet. Sense una valencianofonia-catalanofonia, com explica Miquel Àngel Pradilla, no podrem generar una comunitat del segle XXI a la recerca de la normalitat que garantisca la supervivència d’una llengua, mil·lenària que ha produït i produeix grans obres literàries i encara en pot produir més si aconseguim major connectivitat en transport i en mitjans de comunicació de masses a tot el nostre domini lingüístic catalanoparlant… sobretot, si no tinguérem uns dirigents polítics, com els del PP-Vox, mal governant el Consell, causant desastres produïts pel negacionisme climàtic, pel masclisme i per un odi cerval contra el valencià per tal d’arraconar, minoritzar, saltar-se les lleis i tractar d’exterminar-nos, com feren amb les 228 persones ofegades per la gota freda perquè les seues prioritats no és salvar vides, ecosistemes vitals, ni promoure i potenciar la nostra llengua i cultura oprimida, ni salvar l’Horta de València, ni les platges, ni l’Albufera, ni els béns comuns, ni beneficiar la vida de la valenciana gent; les seues prioritats són servir al capital, fer negoci, causar desastres, desgràcies, desigualtats, precarietat i morts…
Per això, ¿no s’hauria de dur als tribunals, per via penal, els dirigents polítics que subvencionen entitats que maltracten els animals o ens secessionistes que propugnen, amb engany, la fragmentació, el conflicte lingüístic, el confusionisme i l’embolic valencianòfob, per tal de minoritzar el valencià, com ha fet la dreta gallega en separar el gallec del portugués per tal de castellanitzar-lo i que esdevinga un dialecte arruïnat i insignificant del castellà? ¿No haurien de pagar aquests polítics execrables, de les seues butxaques, les subvencions que atorguen a unes entitats indocumentades que només fan per castellanitzar, a la manera borbònica, corrupta, colonial i absolutista, el País Valencià, com feia el sàtrapa de Felip V, després de la batalla d’Almansa de 1707, amb els decrets, “por justo derecho de conquista”, on es derogaven els Furs valencians i es prohibia el valencià? Per això, Mazón i el seu sicari, Rovira, fan tot el que poden per malmetre el valencià i fer minvar l’autogovern del País Valencià; per això, la presidenta del parlament valencià, la ignorant llicenciada en «ciències» de la superstició espiritista, esborra la commemoració del 25 d’abril; perquè a «ells», profundament antivalencians, ja els va bé, una assimilació dels territoris de parla valenciana a la manera de Castella, des d’una uniformització en llengua, cultura, comunicació i formes de vida d’ací espoliades pels d’allà, eliminant tot allò valencià (balear o català). Per la força bruta, ara, fraudulentament «legitimada» pels vots d’una majoria «governamental» impresentable, il·legítima, que vulnera, sistemàticament, els drets fonamentals dels valencians a una vida digna.
Per tot plegat i per moltes raons laborals, socials, salarials, ecològiques, climàtiques, d’habitatge, lingüístiques, culturals, comunicatives, etcètera, que es deixen de banda, el pròxim 29 de maig, a set mesos de la catàstrofe de la gestió criminal de la gota freda, per responsabilitat social i cívica, vaga general a tot el País Valencià, de producció, de consum, de plany, de dol profund, de ràbia, de tristesa, de protesta i reivindicació justa… Contra un desgovern calamitós, indecent, indigne, pocavergonya i sense cap escrúpol que es burla, amb obscenitat, de la classe treballadora, de les dones i els hòmens, dels infants i dels vells, de la terra (culpant l’Horta de ser responsable dels desastres en la nefasta gestió de la gota freda), dels barrancs i dels rius, dels morts i dels vius, dels familiars afectats i deprimits, de les víctimes adolorides i ens duu a uns patiments i desastres sistèmics i interminables… Per no assumir les seues responsabilitats, deures i obligacions polítiques, cíviques, morals i penals. Sense les seues dimissions, les calamitats, les ferides resten obertes, les penes i els sofriments augmenten i es fan més grans cada dia que passa. Per les seues corrupcions, mentides, cinisme i burles sistemàtiques. És necessari que el mal govern del PP-Vox, assumesca les seues pròpies responsabilitats i es faça justícia pel seu negacionisme i patriarcat criminal, pel seu maltractament contra nadius i nouvinguts, per les seues negligències i indolències homicides, burlesques i intolerables. No podem permetre tant de cinisme i manca de responsabilitat. Hem de parar, la producció i el consum, per pensar un altre paradigma que prioritze la vida i la recuperació de la gent treballadora i no la reproducció en funció dels interessos del capital.
