Fa uns dies parlàvem de la llarga estada de Franco en el poder. Hui continuem el tema amb la segona part, que encetarem el 1946, quan el franquisme va passar la pitjor etapa de la seua dictadura. Quan a escala mundial havia sigut derrotat el nazisme i feixisme. Els Estats Units d’Amèrica li retiren els ambaixadors i li negaren l’entrada a l’ONU. Forçosament, va haver de canviar d’estratègia, que és el que comentaré.
Després de la Gran Guerra, la Unió Soviètica es va refermar com una gran potència comunista. Tota la resta d’estats guanyadors van decidir formar un bloc en prevenció d’aquella potència comunista coneguda per la Guerra Freda. És a dir, es van declarar tots anticomunistes i, casualment, Franco era el més anticomunista de tots.
El bloc de les democràcies occidentals, capficat en la guerra freda, considerà la dictadura franquista un cas anecdòtic. És a dir, el règim de Franco no molestava ni Europa ni els EUA. El que interessava en aquell moment a la política internacional era utilitzar la península Ibèrica per instal·lar bases militars i controlar el Mediterrani i la Unió Soviètica.
El franquisme sense l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista, que havien desaparegut, no era res. Va quedar com un titella d’aquest bloc i va haver d’acceptar perquè no tenia altra eixida si volia mantindre’s. Perquè Espanya estava econòmicament fallida i necessitava imprescindiblement els dòlars ianquis. Eixa fallida va vindre molt bé als interessos d’aquell moment. A més, l’economia autàrquica i l’aïllament havia deixat el franquisme vençut.
D’aquesta segona etapa, com la primera, també cal destacar les mentides i manipulacions dels mitjans de comunicació i el potent aparell propagandístic. La política internacional va traure el franquisme d’una situació política i econòmica inaguantable. El territori espanyol era altament estratègic pels interessos d’aquell moment. Tanmateix, la propaganda ho atribuïa a l’habilitat política de Franco com home d’Estat. L’únic que va haver de fer, fou minvar els assassinats de rojos i roges, tot i que va continuar fent els que creia necessari.
El franquisme es va aferrar al seu anticomunisme, l’únic que podia oferir; a més, de perdre la independència territorial. Per això, quan Franco reivindicava Gibraltar, tot eren riotes. En realitat, era un pallasso i el seu sistema autàrquic havia sigut pallassada i mitja. Franco no va ser l’hàbil polític que ens deien; fou un oportunista que se’n va aprofitar la conjectura del moment per continuar.
Això sí, es va dedicar a maquillar el feixisme a fons i vendre’ns una «democràcia orgànica» com el millor dels sistemes. Al bloc democràtic occidental no els molestava i consentiren la seua dictadura. Permeteren que el franquisme continuara estigmatitzant la República i la democràcia, sense llevar-li el boç als ciutadans. Ara bé, no hauria sigut possible tirar endavant sense la complicitat de l’aparell de l’Església. És quan feren el famós concordat amb el Vaticà a canvi d’importants privilegis. És quan va oferir l’Església espanyola el nacionalcatolicisme a canvi de privilegis i formar part del règim. Tant el franquisme com l’Església, es posaren d’acord i van haver de canviar de llenguatge. Encara no s’ha explicat convenientment -si és que pot haver-hi explicació- que el feixisme era abans compatible amb l’Església i ara declaraven el feixisme incompatible amb el franquisme. Sí. Cal saber les mentides, les incoherències i les circumstàncies que la política internacional va utilitzar el franquisme per mantindre’s al poder. Mentides que el NO-DO, l’escola i els mitjans propagandístics van divulgar durant 40 anys. S’acaba matxucant tant el cervell que finalment convertixen les mentides en veritat.
Fins i tot, a partir d’ara, el franquisme es desmarca de la Falange, que es declarava feixista, al mateix temps, s’inicia un idil·li amb l’Associació Catòlica de Propagandistes (AcdP), entitat creada el 1909 i que ara, justament el 1957, la trobem inclosa en la Comissió Episcopal d’Ensenyança. Un maridatge d’aquell pacte nacionalcatòlic que canviarà parcialment l’ensenyament. Almenys, llimant el llenguatge, però sense rebaixar el culte al franquisme i al seu règim per haver salvat i reconduir els bons costums d’una Espanya catòlica. Recomane aquest vídeo:
També aleshores la banca comunicà al règim que, si no canviava el sistema econòmic amb tecnòcrates i abandonava l’autarquia, hi hauria una fallida general. Franco i Carrero Blanco no estan convençuts, però el 1957 canviaren el govern amb tècnics economistes de l’Opus Dei, deixant ben clar que continuarien duent a terme el seu estil autoritari.
Per la relació que té amb el nacionalcatolicisme, vull destacar que el 1946 l’episcopat va encarregar a Ángel Herrera Oria, (1886-1968), exdirector del diari «El Debate» i primer president de l’ACdP, fundar las «Hermandades Obreras de Acción Católica» (HOAC). Feia uns anys que mossèn Ángel havia tornat d’Alemanya ordenat capellà.
Abans de tancar aquesta segona part, m’agradaria aportar la meua opinió sobre el cas de l’HOAC, l’ACdP i Ángel Herrera. Els Propagandistes van tindre un paper important dintre d’aquest canvi de l’Església. Aportaren el seu fonamentalisme i el suport que Franco necessitava per mantindre’s. Mossèn Ángel va encomanar l’organització de l’HOAC a Guillermo Rovirosa Albet (1897-1964), un sindicalista de la CNT català convers, que havia estat condemnat a 12 anys de presó.
El cas del nacionalcatolicisme, el suport de l’Església al franquisme, el nomenament de l’HOAC i el mateix Herrera Oria -ben prompte fet cardenal- són paradigmes que van tots ben lligats. Forma part de la mateixa jugada de rentar la cara al feixisme. El moviment obrer fou un dels que més patiren el pes de la repressió feixista. L’Església aportava al règim, amb un moviment obrer apostòlic, el seu nacionalcatolicisme. Per descomptat, amb la mateixa intencionalitat que havien tingut els sindicats grocs durant la República. Una altra cosa fou l’actitud general de l’HOAC, que seria una altra història.
L’HOAC va ser creada per l’episcopat amb la intenció d’escola obrera cristiana, partint de la doctrina social de Lleó XIII i Pius XI. Hi havia un paral·lelisme amb les ACLI italianes (Associazioni Cristiane dei Lavoratori Italiani). Pot ser que els bisbes pensaven en una “democràcia cristiana”? Mai abans del franquisme no va haver-hi ací cap partit amb aquesta denominació. Una cosa puc afirmar: bona part dels primers membres de l’HOAC al País Valencià (Alcoi, Manises, Port de Sagunt, València…) foren falangistes.
Per acabar, l’últim que vaig saber de Rovirosa fou el 2010 per mossèn Ramon Fita, director de l’Arxiu Diocesà de València. Em deia que a Rovirosa se li havia obert un procés de beatificació. Vaig quedar, no al·lucinat, sinó el següent; perquè Rovirosa fou expulsat de l’HOAC per l’episcopat; i ho deixe ací. D’altra banda, el mateix 1946, en la Setmana Social de l’Església, presidida per bisbes, hi hagué una conclusió més o menys que deia: «L’HOAC naix per combatre ideològicament el comunisme materialista i ateu». És a dir, l’anticomunisme de Franco i de l’Església.
Darrerament, anem lligant caps i podem veure la manipulació i mentides que hi va haver per uns i per altres durant el franquisme. Com més conclusions ens mostren els historiadors, més comprenc per què ha hagut de passar mig segle per començar a veure claror en la fosca història del segle XX.
