Si em preguntaren per què soc estellesià diria sense embussos: ho soc no ja perquè vull, que també, sinó perquè és el meu referent poètic. Els seus versos, ben mirats, els extreu de les entranyes i de les dels seus progenitors. Un poeta sensacional de poble i per al poble, en l’idioma del poble. Ple de sensacions com el desig, o la paradoxa, fets que de vegades semblen desconcertants, però farcits de sentit, de genialitat, d’una aclaridora contundència. Com a mostra, vos deixe el poema «Jo soc Ningú, i Ningú m’anomene»:
«He proclamat un propòsit tenaç d’ésser ningú pels camins del meu poble. La meua veu s’extingirà en la pols. La meua veu serà pols i sols pols. Perdurarà tan sols allò que diu. I diu, només, la voluntat d’un poble. Poble sotmès, sacrificat, sofert! Parle per a tu, ara intente parlar per tu només, excloent la possible proclivitat a vanitats presumptes. Jo soc ningú, i ningú m’anomene. Potser més clar, o més obscur encara: em reconec en el poble i soc poble».
Hom, un mortal com un altre, exclama: Estellés de Burjassot i de tots els pobles del País, compte! Per què m’eriçones? No passes pena, parles de mi als teus poemes i dels meus i del meu poble, en l’idioma meu, dels meus i del meu poble. Vaja el món a fer punyetes!
De vivències i sensacions, com si fos un cronista que es passeja per València ciutat, ens en parla al poema «Arbres de pols» amb aquesta citació de Joan Batiste Anyés: «Oïu, mortals, oïu grans meravelles». Fa l’efecte d’un relat sense importància, però enorme en tots els sentits pel rerefons, ja que trobe en ell una dona, que em fa l’efecte que podria ser la meua àvia Paca Garcia Ramón la menuda, o ma mare Josefa Sanchis Garcia, o alguna de les seues germanes majors que anaven a dur viandes al meu avi:
“Davant de temple de Sant Agustí, paraven autobusos, tramvies grocs. Evoque una plaça polsosa, d’arbres trists. Ara tot ha canviat. Jo recorde un vell pati, i a dins una tartana. Recorde el passadís, tot pixat, de Sant Pau. El passadís pudia, de lluny, a l’àcid úric. La plaça era una plaça polsosa i pobletana. Més enllà, l’Institut, oh la cultura, mare! Aquells tramvies grocs, els autobusos blaus, bruts de la pols llunyana de Silla i Catarroja. I baixava una dona, i duia una cistella i vora riu anava a la Presó Model.”
A la presó si fa no fa cap al 1940, hi havia tancat el meu avi Eduardo Sanchis Vila, Uardo el cullerot com era conegut al seu poble i el meu, Albal. Dos anys hi va romandre tancat. Als efectes, anaren dos joves de Falange per ell a sa casa; els plors llavors se sentien arreu de les cases i camps. Fou viverista, conreador d’arbres fruitals, empeltador i esporgador, precursor si fa no fa del després anomenat bonsai; tinent alcalde del poble. Cap al 1942 li feren un judici. No feu res: era només d’arrel republicana. Però els dos anys que hi va romandre a la cel·la no li’ls va llevar ningú. Fou un home afable, de bona criança; amics, coneguts i gent del poble així li ho reconegueren i li ho contaren a l’aleshores el seu advocat defensor. Fou absolt. Morí als huitanta anys. I d’alguna manera s’ho feu per dissimular la por duta a les seues butxaques. Com que fou un dels primers a pagar el cupó agrari, també ho fou per cobrar la jubilació.
[Article publicat a Un ram convuls de síl·labes de vidre. Homenatge a Vicent Andrés Estellés (Perifèric, 2024).]
