A finals d’any acostume a escriure que escriuré, que quin fred en l’aire, que la tornada a casa. Escric com si plasmara a grans trets el que em passa per dins i per fora. Enguany em passa que estic capficada en una conversa que va i torna, i fa poc ha tornat: els contes són per a les criatures, no em digues que has escrit un conte, dis-me que has escrit un relat.
A banda que un conte és una narració d’extensió relativament breu i en cap moment no està dirigit, per definició, a lectores d’una edat concreta, etc.; em crema el pànic existent de llegir literatura infantil. Vull dir, jo llig contes —o àlbums o novel·les o poemes— adreçats a criatures, perquè és literatura i, per tant, m’enriqueix, i m’agrada, i a més a més és imprescindible conéixer-la. Quan tenia deu o onze anys vaig començar a llegir llibres gruixuts i llibres per a lectors molt intel·ligents que no em van fer cap profit; ara faig les lectures juvenils i les infantils perquè l’entrellat del món, en gran part, arriba per ací.
També he sigut reticent a llegir contes. Encara m’ho propose com una tasca, perquè quan no s’editen amb cartoné i il·lustracions esdevenen invisibles, mediàticament i físicament. Alguna vegada m’he comprat un llibre pensant-me que era una novel·la i, de sobte, són contes: el format és el mateix, porta un títol, està col·locat en una prestatgeria. I no entenc per què no es confonen també en atorgar-los l’espai privilegiat a la premsa, als aparadors, a les vendes, per què —gairebé— sempre s’elegeix la novel·la. Hi ha moltes més novel·les que reculls de contes: conegudes i editades, sí. Però com s’ha d’atrevir algú a escriure contes si ningú t’entén quan dius que has escrit un conte.
Són tan propers en algunes coses que som capaces de creure’ns que un conte és una novel·la curta, fet i fet, una història narrada amb inici, nus i desenllaç. Però alhora no podem acceptar que els contes i les novel·les siguen iguals davant la llei, ni davant les lectores, perquè el nom conte sona igual que el d’allò que es dona a les criatures per a llegir, i perquè és tan breu que al darrere potser no hi ha ni esforç. En canvi, ningú no dubta del valor d’una obra de joieria minimalista, unes arracades, per exemple. Els contes són així, hores de mirar amb lupa fins que els ulls no poden més i les puntes dels dits tremolen però són fermes quan ho embasten tot.
En batxillerat vaig llegir el primer recull de contes sencer, Cròniques de la veritat oculta. Em va fascinar. Cada història era única i alhora totes juntes deien tant. Un conte rere l’altre i, entremig, la vida. Ara, quan llig algun recull, la sensació és molt similar: després de cada conte isc al món amb la mirada un poc canviada i molt atenta. Els contes requereixen l’atenció com una aspiradora, no pots saltar-te cap paraula, com si fores la lectora més crítica del món i, alhora, tingueres una fe cega en la història. Quan acabes un conte, els sentits se’t queden més oberts. I després d’un, un altre, i el següent, i hi vas veient el fil que els cus; els pots valorar individualment i en relació amb els altres, triar-ne un com a preferit i decidir si t’agrada com queden enllaçats.
Els contes són intensos per definició. Ha de cabre tot en un espai no massa gran. I quan es tornen a llegir, creixen. Fa l’efecte que ens miren rient, perquè saben més que nosaltres; com a lectores de novel·la, podem pensar que hi juguem amb avantatge, en alguns moments, però davant d’un conte sempre som vulnerables. Té els racons atapeïts d’informació i resta pacient mentre nosaltres provem d’entendre el que està passant.
Jo llig contes i n’escric. Podria dir que he escrit un relat, però no significaria ni la meitat del que significa conte. Un relat pot contenir una història narrada i pot ser emocionant, però els contes traspassen les paraules: l’estructura i l’engranatge són perennes, per això segueixen sorprenent-nos quan els recordem mig-mig, quan se’ns esborren.
