Quan era petita, i no tan petita, agafar un taxi era un luxe, un fet molt extraordinari. Només si estàvem malaltes la meua germana o jo, si s’havia fet molt tard, o si era una data assenyalada, en paràvem un. Els taxis –igual que els paraigües i les monedes de xocolata– eren sovint senyal d’alguna urgència o cosa important: una cita mèdica, una hospitalització. És a dir, que només els agafàvem per estricta necessitat o com a recompensa per la pena passada. No és que avui haja canviat molt –en el sentit que ni puge a taxis a tort i a dret, ni em regalen bombons alegrement– però tampoc no me’ls dosifique, els taxis, amb l’austeritat amb què ho feien els pares o jo mateixa en el passat. De fet, sovint faig broma dient que si em «sobraren» els diners, un dels luxes que em permetria seria agafar taxis amb menys miraments.
Sempre m’ha produït un plaer especial desplaçar-me en taxi per la ciutat. Primer per la rapidesa: alces el braç, el cotxe para, hi entres, dius on vas i la resta és deixar-se dur… Amb sort, en qüestió de minuts has arribat on volies anar. Segon per la comoditat i l’anonimat que produeix viatjar en taxi: asseguda sola al seient de darrere, en silenci si vull, altres vegades, «perduda» en alguna conversa trivial o fins i tot curiosa i divertida amb els taxistes, però normalment en silenci. A voltes aprofite els trajectes per a prendre anotacions en una llibreta, o en l’agenda, o per a consultar algun correu o missatge, o per a enviar-ne algun. Aleshores recorde aquestes imatges de taxis grocs novaiorquesos i tots els homes i dones de negocis que van fent via dins d’un taxi, i se’m dibuixa un somriure als llavis perquè em veig a mi mateixa intentant aprofitar el trajecte amb petiteses de feina que semblen «no poder esperar». En realitat, tot pot esperar. Altres vegades, simplement recolze els muscles en el seient i gire els ulls cap a la finestra per veure-hi passar la ciutat sense l’ànsia de conduir ni haver d’aparcar.
Viatjar en taxi té certa precisió, quasi científica: arranques d’on has decidit, el taxímetre va comptant matemàticament, et deixen on digues, i si ho desitges, pots fins i tot triar la ruta… Anar en taxi és, a més, un moment de llibertat perquè pots deixar anar la imaginació sense témer res, se suposa que algú altre està atent per tu… I en un diumenge o dia festiu de bon matí pots acompanyar la ciutat des de darrere de la finestra del taxi, a mesura que desperta, o una nit qualsevol, no importa quina, pots observar com la mateixa ciutat cedeix i sorgeix enllumenada i nocturna.
Els taxis provoquen alegria i desesperació: hi ha els taxis que apareixen a la primera i que et permeten no fer tard a una cita o a un acte, o arribar al treball amb puntualitat si un dia t’has adormit o has tingut un imprevist, però també hi ha els taxis que no apareixen mai i et desesperes mirant per totes les cantonades, a esquerra, a dreta, amunt, avall, i sembla mentida, tots passen de l’altre costat, i finalment, mig embogida, intentes aturar un taxi des de l’altre costat de la vorera fent senyals amb els braços com si fos qüestió de vida o mort, i cridant taxi, taxi!, tot i que saps que és impossible que el taxista t’escolte, conduint com va amb la finestra tancada, però a tu t’és igual, i actues amb la creença que al crit de taxi el món s’aturarà i algun taxi caurà al teu davant (als teus peus).
Aquella llum verda que de dia maldes per distingir, la que a la nit confons amb un semàfor llunyà, la llum verda que el taxista ha oblidat d’apagar i et confon o la llum verda que finalment et rescata de la vorera en un dia de pluja o de cansament infinit i et du a casa…
I els taxistes, quines vides i quanta paciència! De tot n’hi ha, com a tot arreu! Antigament, els taxistes coneixien molt bé la ciutat i duien un callejero en paper, un llibrot que consultaven quan algun carrer no els era familiar –és a dir, rarament, car apamaven València amb els ulls oberts. En aquell callejero hi havia tots els carrers de la ciutat per ordre alfabètic i unes coordenades per ubicar-los al mapa de la ciutat. Ara els taxistes duen GPS, però molts no coneixen la ciutat, no tenen ni idea d’on van, i els dius el nom d’un local de concerts llegendari com ara el «Matisse» i ni els sona.
Una cosa, que no ha canviat són els taxis que concertes per telèfon, tot i que ara pots fer-ho també a través d’una aplicació telefònica, però sovint se’t connecta una màquina i no hi ha manera que et responga una persona. Sovint és desesperant! Amb sort, i com abans, reserves un taxi i t’esperen a una hora acordada per dur-te a buscar un avió, un vaixell o un tren que et durà encara més enllà. De vegades les destinacions són menys divertides. Els taxis de matinada parlen a voltes un llenguatge trist i urgent.
Quan viatges, una volta més enllà, hi ha els taxis d’altres ciutats, d’altres països, diferents, nous, intrigants…
I posats a filar prim, hi ha taxis compartits amb bona companyia: aquells taxis que enxampes quan camines pel carrer del braç de la persona estimada, o en sortir d’un cafè, del cinema, o d’una cocteleria o de sopar. Moments fugaços en què el vi o les margarites han fet els seus efectes i només queda deixar-se endur… Trajectes íntims, reposats… El teu cap en el seu muscle, i sense més urgència, un bes atzarós.
M’agraden tant els taxis que fa poc em vaig oblidar que tenia el cotxe estacionat a cinquanta metres del local on havia sopat i me’n vaig anar a casa en taxi. Hores després, en plena matinada, em vaig despertar d’un sobresalt, amb la sensació d’haver oblidat alguna cosa al carrer aquella nit… Fou efecte del vi o de la felicitat?
El vi, València, els taxis, la fugacitat de la felicitat, i en la memòria el record d’una pel·lícula dolça i sòrdida alhora, com la vida mateixa: Taxi driver.
