Per acabar la sèrie de la llarga durada franquista, començaré pel Pla d’Estabilització de 1959, quan els tecnòcrates de l’Opus Dei s’involucren en el règim de Franco, fins al 1975. Forçosament, he de sintetitzar si vull comentar els esdeveniments d’aquesta etapa. Almenys mencionaré els més sonats i imprescindibles per justificar el títol.
El règim franquista va ser tota una singularitat que cal fer un esforç per entendre’l. Un esforç que ha d’anar més enllà de qualsevol actitud ideològica a favor o en contra. A més, serà necessària centrar l’atenció en aspectes purament historiogràfics, comparant sempre la situació política internacional i els interessos que cadascú aportava.
Un altre aspecte fonamental és, prescindir de qualsevol seqüela que puga quedar-nos d’aquella matxucada «cultura franquista» de les tres dècades: 1945-1975. Si obviem la implacable insistència que va exercitar l’aparell propagandístic franquista, i per què ho feia, no acabem d’entendre-ho.
Una de les actituds polítiques que el franquisme es va veure obligat a prendre, va ser el Pla d’Estabilització, pressionat i aprovat pels EUA a canvi d’ajuda financera i la instal·lació de bases militars.
Una de les actituds polítiques que el franquisme es va veure obligat a prendre, va ser el Pla d’Estabilització, pressionat i aprovat pels EUA a canvi d’ajuda financera i la instal·lació de bases militars.
Això va deixar assegurada i consolidada la permanència vitalícia del franquisme. A partir d’ara, es van multiplicar les visites d’alts mandataris americans, començant pel secretari d’Estat, Foster Dulles el 1953; el president Eisenhower la vespra de Nadal de 1959; el vicepresident Richard Nixon, (1963); el president Nixon (1970); el president Gerard Ford (1975). A més a més, les visites que feia entre 1970/76 Henry Kissinger. El Noticiari NO-DO ocupava generosos espais perquè la ciutadania captara el missatge.
Això va canviar imàtgens i llenguatge, sense afluixar la dictadura i la repressió. A més, es va sofisticar la propaganda amb modernes tècniques de persuasió. Va haver-hi un «Moviment Europeu» d’oposició al franquisme, amb membres de dins i de fora d’Espanya, que el 1962 feren un Congrés a Múnic. Congrés que va assistir el periodista i polític valencià Vicent Ventura, com opositor franquista. Demanaren la restauració total de llibertats que pot veure’s en aquest vídeo:
Tot seguit, preparen una celebració propagandista pel 1964, quan feia 25 anys de la victòria franquista, rebatejant-la amb «25 anys de pau». El 2022, feren una exposició commemorativa al MuVIM (Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat), que fou una excel·lent mostra amb imatges i textos de l’època, que va coordinar encertadament com a comissari, Rafa Company. Per cert, una tasca molt ben feta que no va tindre el ressò mediàtic que calia.
El franquisme va ser durant tres dècades, 1945-1975, un règim rocambolesc. Res no pareixia al que vivíem. Les multitudinàries sessions de cine a tots els pobles i ciutats, amb el reportatge obligat del NO-DO, ens feia el seu relat que anava calant. Eren dos mons ben diferents: el que vivíem discretament amagant-nos de les forces repressores, i, el que volien fer-nos veure. A més, es feia amb missatges ben estudiats i suggestius. Això va marcar la nostra cultura durant 30 anys, sense comptar la pitjor que suportarem des de 1939. Una evidència de la particularitat franquista és, que mai no va permetre entrar a l’aparell de la dictadura polítics de centredreta que formaren part de la Segona República.
Amb bona lògica, si el franquisme no hagués sigut un règim -com diria un castís- amb tan mala llet, s’haurien estalviat molts patiments. El desenvolupament, modernitat i democràcia hauria vingut abans. La llibertat no hauria sigut obstacle. Haurien tornat els exiliats i les ferides s’haurien cicatritzat abans. Tanmateix, la història és com és i, moltes vegades, ens demostra que la cabuderia d’un règim té traces criminals. Van preferir celebrar cada dia i a totes hores la victòria. Una victòria que posava ordre al món com orientadors espirituals de vida.
Continuant el relat, l’abraçada d’Eisenhower amb Franco, ens va emocionar. Encetàvem una nova època plena d’esperança i projectes que el senador ianqui McCarthy ens mostrava a través del cine. Una societat americana sense comunistes, amb frigorífics a la cuina i televisors als salons. Mentre els tecnòcrates de l’Opus obrien una economia de mercat sense llibertats socials; mentre el poble passava per drames familiars; mentre les zones rurals es quedaven buides; mentre 3 milions de treballadors emigraven a Alemanya… Tres dècades amb un immens buit cultural, perquè quedarem sense la docència de mestres, de científics, d’artistes…, per haver sigut exterminats o exiliats. Al mateix temps, s’inauguraven pantans amb els dòlars americans i el treball gratuït que feien els republicans per porgar el seu error que van fer jugant a revolucionaris.
El canvi de llenguatge també va arribar als tribunals militars. El 1963 creaven el Tribunal d’Orde Públic (TOP). Un tribunal amb les mateixes funcions; mantindre l’orde públic a base de tortures, humiliacions i maltractaments -físics i morals- d’aquells que no acceptaven el nou ordre. Els que es mantenien amb la resistència, eren empresonats, no sense tortura o dient la propaganda que s’havien suïcidat a la comissaria.
El 1974, encara assassinaren a dos polítics (o sindicalistes) que res tenien a veure amb la Guerra Vivil. El que demostra que el règim anava més enllà de ser un tossut, era un Estat que arrancava la vida al que no feia de palmer. I ho feia de la manera més inhumana, si és que n’hi ha alguna: agarrotats. L’any següent, el 27 de setembre de 1975, encara foren assassinats 5 membres de partits clandestins davant de la protesta d’Europa i el món.
Conscient d’haver-me deixat detalls que allargaren el franquisme prop de 40 anys, he de fer unes últimes consideracions per acabar. La societat dels anys 70, en general, havia canviat. Havia crescut, educat i adaptat, amb total manca de llibertats que -curiosament- ja no les trobaven de falta. A més, l’exercit es va mantenir unit i fidel al seu «Caudillo» i al seu projecte.
També hi havia, però, un important detall que no podem obviar: hi havia una ampla base social que donava suport al franquisme. Durant el tardofranquisme, els sectors més crítics, no solament havien de fugir dels grisos i d’altres forces de seguretat; qualsevol veí podia denunciar-te si et veia tirar un pamflet. Jo, personalment, vaig haver d’eixir a correcuita d’un bar a les 6 del matí -on mai havia entrat- a deixar discretament uns pamflets de Comissions Obreres. En adonar-se’n, els clients començaren a comentar enfadats que coneixien tots els que entraven a eixes hores perquè sempre eren els mateixos. Més de pressa que corrent, vaig haver d’abandonar el lloc cap al treball.
Un darrer apunt, i amb això acabe; durant el tardofranquisme, l’Església va jugar un paper important desmarcant-s’hi del règim. Va ser de gran ajuda, al moviment obrer i partits polítics en la clandestinitat, deixar llocs per reunir-se. De vegades, la policia entrava a locals de l’església i feia batudes de polítics o sindicalistes sense estar autoritzats pel concordat amb el Vaticà. Citaré dos casos: el procés 1001 a Madrid, el 1973 (sindicalistes), i els «Deu d’Alaquàs» (polítics) de València, el 1975. Finalment, sembla que l’Església va trobar el camí perdut amb Vicent Enrique i Tarancon al capdavant de l’Episcopat. Dissortadament, els darrers anys de la seua vida, el valencià Tarancon, encara va conèixer la involució que va patir l’Església que havia comandat.
