Conforme passa el temps em faig més conservador, en el sentit estricte del terme. Mire al meu voltant i només veig una sèrie de coses que m’agradaria que no s’esvaïren ni foren destruïdes. El planeta, en primer lloc. I després, en un ordre de prioritats més pròxim, les conquistes de l’Estat del benestar (educació, sanitat, etc.) i la llengua dels meus pares, per exemple. Això vull conservar-ho, però no hi tinc cap garantia. L’únic que puc fer és ser actiu en la seua defensa sense pallassades ni estirabots. Però vivim i viurem a curt termini temps difícils, així que cal ser molt caut i pensar molt bé com actuar per a què la tasca de preservació de les coses importants siga efectiva.
Com sabeu, soc de Borriana. A més, hi presidisc una entitat cultural que ha tingut un ideari valencianista (amb diferents intensitats) des de la seua creació, en 1954. Es tracta de l’Agrupació Borrianenca de Cultura (ABC). En 2023, amb el canvi de govern municipal, vam haver de tractar amb el nou regidor de Cultura, el cèlebre Jesús Albiol, de Vox (finalment destituït en octubre del 2025)
Abans de reunir-nos amb ell per primera vegada, vam estar pensant quina seria la manera més òptima de relacionar-nos-hi. Les subvencions per a activitats culturals les concedia i denegava de manera discrecional. Nosaltres havíem desenvolupat la nostra activitat, des del 1979, coexistint amb totes les forces polítiques que havien governat a Borriana, però Vox hi suposava una ruptura i un repte majúscul.
Quan vaig poder parlar amb Albiol, el primer que li vaig dir és que l’ABC feia totes les seues activitats en valencià i no pensàvem canviar. Després li vaig afegir que, com a doctor en filologia, no tenia cap dubte sobre la filiació catalana del nostre idioma, i que, per tant, amb les evidències científiques tampoc pensava transigir. La resta era contingent.
Albiol em va mirar de fit a fit durant uns segons, però no hi va dir res. Era un tipus estranyament afable en el tracte directe, lluny de la llegenda radical que es forjaria en públic prohibint revistes en català a la biblioteca municipal o retirant una placa en homenatge als empresonats pel franquisme en l’antiga presó de La Mercé.
Al final de la nostra conversa, em va dir que mantindria la subvenció que ens donava l’ajuntament des de feia més de trenta anys, però minorant-la. I va afegir que inclouria una clàusula al conveni per a què no usàrem el terme “País Valencià” o férem “catalanisme”. A mi allò em va resultar una mica risible, sobretot perquè la clàusula en qüestió adduïa l’Estatut d’Autonomia, que en la seua primera pàgina ja parla de “País Valencià”.
Naturalment, en els dos anys següents nosaltres vam anar a la nostra: vam continuar escrivint amb absoluta llibertat, sense autocensurar-nos. Fins i tot vam publicar un extens article de la historiadora Lourdes Burdeus demostrant de manera inequívoca que La Mercé va ser un centre de tortura i repressió ideològica del franquisme, com certificava correctament la famosa placa. El mateix número de la revista inclou, per cert, un extens reportatge en primícia sobre la gestació de la pel·lícula La invasió dels bàrbars, del nostre consoci Vicent Monsonís. Vos anime a llegir-lo també clicant en l’enllaç anterior.
Vam fer tot això com ho féiem abans de Vox: no amb escarafalls ni colps al pit, sinó amb una desmenjada normalitat. Si a Albiol no li semblava bé, que es descarara ell, vam pensar, i ja reaccionaríem amb les armes legals al nostre abast. No va dir absolutament res.
Per si de cas, teníem un pla B: cas de ser-nos negats els recursos públics a què teníem dret hauríem orientat totes les nostres forces a denunciar la situació i els actors que l’havien propiciada. Però vam respirar alleujats quan tot es va conduir sobre uns raïls tolerables: l’ABC havia sigut sempre un actor institucional, i volíem continuar així.
La situació, però, va revelar diferents aspectes de la naturalesa humana que són il·lustratius i pedagògics. Un grapat dels nostres socis, quan es van assabentar que havíem pactat amb Albiol, es van donar de baixa, indignats. Alhora, un nombre superior de persones es van associar en massa a la nostra entitat de cap nou, perquè van considerar que era el moment d’enfortir l’entramat cultural per poder fer front a una possible amenaça existencial.
Ho heu llegit bé: amb la mateixa causa, uns abandonaven el barco i uns altres s’hi enrolaven. Per als primers, el meu condol i la meua commiseració: volien que oposàrem, a un fanatisme, un altre, o que ens immolàrem a la bonzo (però nosaltres vam preferir ser més astuts). Per als segons (que en van ser molts més), el meu reconeixement i la meua gratitud. Gràcies a gestos com el seu renove cada dia la confiança en la humanitat.
També diré que no totes les entitats culturals homòlogues al País Valencià han rebut el mateix tracte amb l’adveniment del govern de PP-Vox. En alguns llocs –singularment la ciutat de València, on campa la dreta més salvatge i analfabeta des de la Transició- els ho estan fent passar ben malament, negant-los el pa i la sal. I ja vorem què ocorrerà si es materialitza la tan anunciada Llei de senyes d’identitat, reciclada de la d’Albertito Fabra (aprovada en 2015 i derogada pel Botànic en 2016).
Significativament, enmig de tota la maror que tenia lloc al seu voltant, l’ABC va rebre, en 2024, el prestigiós premi Recercat. Es tracta d’un guardó que atorga l’Institut Ramon Muntaner amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana (CCEPC). Hi havien presentat la nostra candidatura tot un seguit d’entitats valencianes i catalanes, entre les quals la Universitat Jaume I i altres, Acció Cultural del País Valencià o les fundacions Josep Irla, Huguet i Carulla. Amb el premi vam constatar que estàvem en el camí correcte.
Crec que la nostra història demostra que, en temps de tribulació, abans de fer saltar pels aires el tauler, s’ha de mirar si es poden moure les peces disponibles amb una certa astúcia. Ara mateix, en ple segle XXI, el més revolucionari, per a salvaguardar les conquestes socials i culturals del segle XX, és ser allò amb què es definia Joan Fuster els seus últims anys: un conservador d’esquerres. De seguida vaig fer meua l’etiqueta. Però Fuster i jo mateix podríem estar equivocats. Parlem-ne.
