La gent de determinades generacions hem estat educats, mal educats, per altra banda, amb l’acceptació sense piular de determinats valors.
Unes generacions nascudes entre la postguerra i els anys vuitanta. De fet, és massa la gent que hem patit aquests estralls tan poderosos i nefasts.
I destructors en la mesura que ens han fet acceptar tot de situacions i valors aliens al desenrotllament en democràcia, i que han possibilitat arreu de l’Europa més propera i culta una visió més critica sobre l’esdevenidor de la res publica.
Fins ací tot més o menys comprensible encara que no justificable. En altres llocs de la geografia hi han aparegut mentalitats opositores als poders malgrat unes circumstàncies ben adverses des de tots els punts de vista. És a dir que ho podíem haver fet millor. I no permetre que la dictadura acabara com ho va fer: amb tranquil·litat. I conservant els principals poders.
Es pot al·legar en defensa nostra que les condicions van ser realment difícils. Només una petita eixida fora test podia significar, i ho va significar sovint, un camí carregat de molèsties i entrebancs.
Bé. Però això ja ha passat ara. I tot i que no vivim en una democràcia com voldríem, hi ha coses que ens costa entendre.
Els temps estan canviant, van dir Dylan i Joan Baez, I això és també aplicable avui. Tal vegada més que no en aquells temps. Perquè el canvi ara és més profund i variat. Més global i poderós.
Tant la gent que es troba en la plenitud de la seua vida com els joves baden més que no caldria. Fins i tot aquells que, tot i tenir consciència de les condicions adverses i pernicioses en les quals viuen, ho accepten. Amb resignació. Certament que també hi ha, principalment gent jove, que es rebel·la i actua.
Però l’assumpció dels greuges i malalties del sistema democràtic per les grans masses del món occidental és massa pregona.
Com posen de manifest des d’Elias Canetti a Sigmund Bauman i tants altres, les masses populars el que volen és viure bé. Fins ací tot clar. Però hi ha maneres i maneres de viure. Llavors per què acceptem, joves i gent gran, aquest statu quo tan miserable?
Les causes diverses, múltiples però relativament fàcils de descobrir només que observem amb una certa intensitat i ull crític, no tenen resposta simple. Ni fàcil. Però resulta evident que una base fonamental de la desfeta de la lluita és que s’ha acceptat l’ideari del liberalisme econòmic i, doncs, el pensament liberal pur i dur.
La manifestació diària d’aquesta ideologia és, entre d’altres, el consumisme dins el qual hem caigut sense adonar-nos-en. O sí. I s’ha assumit com una derrota més en forma d’un benestar econòmic superflu i que imposa valors aliens a l’humanisme que ens convindria.
Acceptem, doncs, per pura covardia. No l’esperit covard de qui s’ha d’enfrontar amb decisions de vida o mort, sinó del covard quotidià. Aquell que s’amaga darrere una existència còmoda. Falsament còmoda, que fins i tot en aquest sentit el liberalisme ens ha enganyat.
La comoditat, una bona comoditat en el sentit del beatus ille… no és difícil de dur si hom es desfà del marc mental imposat per la ideologia anglosaxona imperant que els poderosos occidentals van imposar al final de la guerra freda. De fet, només cal no acceptar sense més l’aire dels temps. Que són bruts i ofeguen. I no acceptar-ho tot amb tanta placidesa. Alguna protesta de tant en tant neteja l’aire!
