Tenim clar o, almenys una part del món té clar, que existeixen uns drets humans universals i invulnerables: drets i llibertats que ens atorguen la dignitat com a éssers humans. Fa anys que entitats com el PEN Internacional, i a casa nostra el PEN Català, a través del Comitè de Drets Lingüístics, lluiten perquè el dret a la llengua en siga un. Un dret fonamental i inviolable, si molts parlants no volem no ser exclosos del món actual
Mirant una mica enrere, el 1996 Barcelona va protagonitzar la signatura de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics (DUDL). Tot i que les Nacions Unides no van incorporar aquest document en la seua fulla de ruta i que encara queda camí per fer, amb el temps, la DUDL ha tingut un impacte en diferents continents i cultures i l’ONU ha acabat assumint la idea que els drets lingüístics són drets humans.
Trenta anys després, per als parlants catalans el debat és més que actual, i encara més al País Valencià, on veiem els nostres drets lingüístics vulnerats i en perill dia a dia, amb una administració que, en comptes de complir amb la seua obligació: garantir els drets dels parlants, l’ús i l’ensenyament de la llengua, i posar-hi tots els recursos i eines possibles al servei de la causa, inverteix diners, energia i temps en posar trampes als valencianoparlants, com és el cas de la darrera consulta lingüística, una maniobra capciosa que, per sort, els ha eixit malament. Amb tot, convindria ser prudents i anar alerta, perquè ningú ens garanteix que la mateixa consulta en un altre moment i en circumstàncies distintes donés els mateixos resultats. El resultat ha estat molt just i el foc del “conflicte lingüístic” l’han revifat i l’atiaran ara i adés.
En tot cas, no és funció de l’administració preparar subhastes lingüístiques, i encara menys amb els diners dels ciutadans, molts valencianoparlants, com si la llengua fos una qüestió de votació banal, a veure: ¿què preferiu per a dinar, carn o peix, i de postres, pinya o gelat? La llengua és molt més que això: és casa, i això és vital, perquè “per a obrir-se al món –com escriu Simona Škrabec– cal primer tenir una casa”. A través de la llengua copsem el món i absorbim la vida, la llengua modula el nostre pensament i el nostre sentir. Unida a ella hi ha les emocions, el sentiment de pertinença i d’identitat, o d’identitats, perquè les persones poden parlar diverses llengües, en contra d’aquesta idea arrelada que només es pot parlar bé una sola llengua, la llengua materna. Poder parlar i viure en la nostra llengua o en una llengua que volem fer nostra, ens garanteix la capacitat de trobar el “nostre” lloc a la vida, siga on hem nascut o on hem arribat per circumstàncies diverses, no sempre volgudes. I això, en un món que cada dia és més complex, permeable i inestable, és molt, per no dir que és el principi de tot el que vindrà després.
Un temps de paradoxes
Vivim un temps de paradoxes, cada vegada és major la xifra de persones alfabetitzades en català, competents en la llengua, i tanmateix, l’ús social de la llengua minva a una velocitat preocupant i els parlants, en són cada volta menys.
Així les coses: avui comptem amb més lectors, almenys potencials, però menys parlants reals. I tanmateix, sabem que perquè una llengua continue viva l’hem de sentir útil i necessària, i ha de tenir, sobretot a hores d’ara, en ple segle XXI, una presència forta en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials. En definitiva, perquè una llengua perdure, el seu ús ha de comportar un valor afegit, una utilitat, un prestigi social. Si això no ocorre, la llengua en qüestió, com és el nostre cas, juga amb el vent en contra. Com molt bé explica Vicenta Tasa (Oliva, 1974), Catedràtica en Dret Constitucional i experta en Drets Lingüístics: “Les revolucions tecnològiques sempre beneficien les llengües dominants de cada moment. En tot cas, de totes les llengües minoritzades i sense estat, el català és la que té millor situació en el món digital i, malgrat això, és precària”.
Garantir els drets lingüístics en l’entorn digital és una situació preocupant, però n’hi ha moltes més, com ara com fer de la nostra llengua una llengua d’acollida i com preservar la llengua dels nouvinguts mentre garantim que n’aprenen la nostra. Tot això i altres tantes qüestions clau i interessants al voltant del dret a la llengua ho trobareu en El dret a la llengua, un llibre impulsat pel Comitè de Drets Lingüístics del PEN Català, coordinat per Vicenta Tasa, i publicat per Saldonar. Una publicació que Vicenta Tasa, acompanyada de Gustau Muñoz, vicepresident del PEN pel País Valencià i de l’escriptor Víctor Labrado, va donar a conèixer el passat dia 4 d’abril al públic valencià. Fou a l’Espai Joan Fuster de Sueca, en el marc d’una trobada i visita cultural del PEN Català al País Valencià. A l’acte van assistir veïns de Sueca i es va obrir un debat enriquidor on no faltaren les anècdotes, l’humor i el sentit crític. Al capdavall, d’això es tractava…
“Partim de la base, apuntà Vicenta Tasa al començament de l’acte, que totes les persones tenim dret a la nostra llengua en el nostre país. És una qüestió de dignitat humana, i tots tenim dret a la seguretat lingüística; és a dir, a viure en la nostra llengua. Si això no passa, estem davant de situacions de dominació cultural i lingüística, i per tant també personal”.
El llibre, escrit per una quinzena d’especialistes i membres del PEN, reobri el debat sobre els drets lingüístics i l’actualitza en un moment en què el PEN Català, a través del Comitè de Drets Lingüístics, impulsa l’actualització de la Declaració Universal dels Drets Humans i la inclusió del dret lingüístic com un dret més. Al capdavall, com apunta Tasa: “La pèrdua de la diversitat natural està estretament relacionada amb la pèrdua cultural i lingüística”. Només la lluita tossuda per preservar aquesta diversitat pot garantir l’heterogeneïtat en un món permeable i amb tendència a negar el dret a la diferència.
Una gran responsabilitat
Escriu Simona Škrabec, autora del pròleg del llibre: “vivim en un món d’identitats híbrides i desplaçaments. El nostre món està marcat per la diàspora. Les persones que han “caigut” entremig de les cultures semblen alienes a la cultura original de la qual provenen i alhora foranes en la cultura en la qual viuen”. Durant dècades molts valencians van haver de deixar casa seua, marxar fora i adaptar-se a una nova llengua i cultura. Som un poble amb molta capacitat d’integració. Per tant, tenim l’experiència, sabem què és, hem marxat fora i hem obert les nostres portes a molta gent. Els valencians, els valencianoparlants, tenim ara una gran responsabilitat al davant. Al capdavall som els parlants els qui cuidem i guardem la llengua, sobretot davant d’una administració adversa i enemiga. Està doncs, en gran part, en les nostres mans ajudar aquestes persones que arriben de fora i necessiten trobar una veu, que la troben en la nostra llengua, perquè per a integrar un nouvingut en una llengua nova, cal un gest d’hospitalitat inicial. No és fàcil, ser terra i llengua d’acollida és un repte, ho hem sabut fer més o menys bé en el passat, en anys en què venien immigrants d’altres terres de l’estat i molts d’ells acabaven parlant en valencià i sentint-se valencians. Cal continuar fent-ho. Cal parlar als nouvinguts en la nostra llengua, ens hi va la vida. Cal un canvi de paradigma, d’actitud, i ja sabem que les actituds és el que més costa de canviar.
Per descomptat que necessitem la “complicitat” de dalt, del poder: eines, recursos, professors, cursos, motivació, facilitats, perquè com apunta Škrabec: “les persones amb el rerefons diaspòric poden parlar només si des de les posicions del poder se’ls obre aquesta possibilitat”. Ara per ara els valencians no comptem amb aquesta “complicitat” de dalt, sinó amb animadversió. Tanmateix els parlants, com escriu Škrabec: “estimem les llengües dins de les quals vivim i per això les defensem de manera tossuda i resistent”. És per aquesta raó que ha guanyat el sí. En una societat tan complexa i acomplexada com és la valenciana, ha guanyat el sí. Seria limitar-nos i menystenir-nos com a éssers humans pensar que no tenim, ni nosaltres ni els nouvinguts, la capacitat de parlar més d’una llengua. La tenim i sabem “moure’ns en universos desiguals, asimètrics i descompensats”. Duem segles demostrant-ho.
