El dia a dia és allò que tenim davant i que més ens preocupa. Aleshores, fets rellevants del passat recent són oblidats, arrossegats pel vent, com diria Günter Grass. Les circumstàncies són canviants, hi ha, però, situacions, sentiments i fets d’altres moments que caldria recordar. Aquest és el cas d’una pel·lícula que poden veure a les pantalles comercials, es tracta d’El 47, de Marcel Barrera.
Es tracta d’una història emotiva, basada en fets reals, que succeirien el 1978, quan un conductor de la línia 47 del transport urbà de la ciutat de Barcelona va segrestar l’autobús que conduïa habitualment per denunciar que el seu barri no tenia transport públic, entre altres serveis indispensables. La cosa venia de llarg al seu barri, Torre Baró, nascut als afores de la ciutat, amb gent migrant procedent d’Extremadura i altres zones. Amb les seues mans, els nouvinguts feren les seues barraques, creant tot un poblat sense les mínimes condicions de vida (aigua potable, escoles, transports, ambulatori…).
Allò era resultat de com s’havia industrialitzat Espanya durant el franquisme, sense previsions, llançant la gent a la ventura, i amb repressió si se n’eixien del guió. Al voltant de les ciutats, acudiren milions de famílies buscant feina: migració, manca de vivendes i serveis, d’institucions d’acollida, inoperància dels ajuntaments, voracitat especuladora. Això fou una realitat, davant la qual la gent va haver de reivindicar i lluitar, com va ser el cas d’aquell conductor d’autobús, Manuel Vital, qui ja fart d’anar de despatx en despatx tingué una idea: segrestar el bus, desobeint i delinquint, òbviament.
A Barcelona, com en moltes altres grans ciutats, els nous barris, un dels quals era Torre Baró, van anar aconseguint objectius i millores, en unes ocasions, com la que ens ocupa, va ser el transport, en altres, vivendes, escoles, semàfors, aigua potable… i un llarg etcètera.
Tenim, doncs, aquesta pel·lícula, però, a casa nostra, també va passar el mateix, recordeu l’estrofa de la cançó d’Al Tall: «Que vinga, que vinga, la llum, i al senyor alcalde li…». Així, proliferaren nous nuclis de gent que venia d’altres territoris, i es donaven situacions semblants a les de Torre Baró. El mateix passà a barris de la ciutat de València com ara Orriols, Torrefiel, Marítim, Benicalap, Malilla…
Podem, doncs, concretar com estaven les coses. Així, tenim aquell terrible accident de Xirivella, amb prou persones mortes, gran part d’elles dones obreres de Feycu, quan un autobús ple fou atropellat pel trenet en un pas a nivell, un punt aquest que havia estat motiu de reclamació del veïnat.
Citaré un altre cas que té a veure amb el transport, encara que no era eixe el problema. El veïnat del Marítim sofria una contaminació insana a causa de dos indústries contaminants: la Cros i la de «Tutu», en aquest cas, un ampli contingent de veïns pujaren als autobusos de Saltuv i es plantaren a l’alcaldia. Podríem seguir el relat, hi ha un fum d’exemples.
A la fi, com fa la pel·lícula, cal no oblidar aquelles situacions i com es guanyaren causes justes.
