El desencant per la política és la tònica general des que tinc ús de raó. Qui més qui menys es queixa, amb la boca ben oberta o només de cara a la galeria, però tots tenen crítiques per a aquells que viuen de la representació dels ciutadans. Si bé la major part d’estes acusacions van dirigides al seu nivell de vida, amb dosis de la rancúnia abstracta que sent aquell que treballa durant el seu dia a dia i paga impostos (s’ha de pensar que tot treballador treballa molt, normalment més que els altres), el cert és que les persones que viuen en la precarietat o que, des d’àmbits civils, miren de transformar la realitat per a arribar a posicions més respectuoses amb els drets humans, troben motius de pes per al desengany.
Pel que fa als moviments cívics en defensa de la llengua i cultura valencianes, si més no, existix el sentiment general d’haver anat sempre a contracorrent de les institucions. Fins i tot cabria dir que s’ha assumit com a costum i seria complicat pensar-se d’una altra manera en el futur. Tampoc és una posició necessàriament negativa: d’esta manera, treballant sempre amb les urpes afilades i preparats per a botar enfront de les decisions contràries a l’ús i promoció de la llengua, es garantix una posició defensiva dels valors propugnats. Sempre que falte esta oposició estructurada i ferma davant del retrocés de drets el més factible és que la regressió siga efectiva.
Ara bé, si no parlem de no retrocedir, sinó d’avançar en drets, la cosa es complica. Les institucions valencianes, en l’escenari electoral més favorable possible, han dut un camí erràtic. Per motius judicials o per falta de projecte, les accions i omissions de les forces polítiques existents han fixat els límits de les polítiques valencianistes potencials. Per parlar, una enumeració ràpida de fracassos: el PEPLI, l’Oficina de Drets Lingüístics, el turisme desbocat i el preu de l’habitatge…
De fet, «és el país que tenim» és la frase per excel·lència del valencianisme polític i té una funcionalitat doble, una desitjada per l’emissor i l’altra com a subproducte: permet justificar la manca d’acció institucional i també eternitzar el menfotisme de la societat valenciana, una forma unitària de parlar d’autoodi, diglòssia i tot un cúmul de prejudicis diversos. Apreciar la injustícia hauria d’incitar a l’agitació, no a l’acceptació.
La situació actual és roïna i el Consell s’inclina per fer mal i desmuntar els consensos més bàsics sobre la nostracultura. Però, on queda l’esperança? Sent realistes, costa imaginar un escenari on avancen les iniciatives trencadores necessàries en estos àmbits. La globalització i l’Estat marquen el pas: les llengües moren i els pobles s’homogeneïtzen.
S’ha de pensar que els partits polítics són organitzacions que, entre les diferents majories socials o mercats, miren de pescar votants. Ací, els valencians (entesos com aquells que pensen la valencianitat com un valor en perill i un tret distintiu de la nostra societat) som una minoria, un nínxol reduït que, amb un parell de declaracions vagues sense plasmació real, vorà satisfeta la seua quota.Este no és un tema candent i només cal recordar que tota la intervenció de Baldoví al respecte durant el debat d’eleccions es resumix en una proclama per la igualtat lingüística precedida per «el valencià és un tresor».
Si s’atén a esta indigerible raó només hi ha una opció difícil, quasi impossible, de futur: que la gent comuna canvie el rumb. Són les iniciatives ciutadanes les úniques que poden desmuntar la inèrcia dels jocs de la política, és a dir, aquells que impliquen moviment només en termes de pèrdua o benefici: actuar si el balanç de vots de la política en qüestió resulta positiu.
Les institucions, com el mar amb la temperatura, són un mecanisme que tempera les polítiques i aigualix la transformació de la societat que els diversos agents d’esta pretenen i propaguen. Carlos Mazón també ho sap. La radicalitat, entesa com el tracte dels problemes mirant cap a les seues arrels, està exclosa del sistema i, des de tots els punts de l’espectre, s’assumix la neutralització dels inputs socials.
Perquè la tebior és imperativa per a mantindre’s en el poder. No obstant, cal indicar que la capacitat de transformació és molt més limitada cap a un determinat costat de l’eix polític i és l’essència de l’Estat la que complica els avanços. Si no es procuren unes altres solucions,la idea de l’única nació, llengua i cultura oficials es fa omnipresent, mentre se n’exclou la resta del paradigma social.
Per a subvertir això, efectivament, s’han d’assolir grans majories socials. Però, sense fer trampes: les majories preteses no són simples masses de votants, sinó de pensadors crítics de la nació que ha de vindre. El que s’ha de fer hegemònic no és un determinat partit polític que al remat, ací, actua com una empresa, sinó una determinada ideologia. I per a això cal plantar les bases de pensament adients per a fer mainstream el valencianisme, en cap cas aigualir-lo.
Dipositar cada quatre anys el vot en una urna en un gest d’ingènua confiança o recremada responsabilitat està molt bé, no es recrimina, però en política la millor teràpia contra el desengany és, precisament, fer política. En tots els àmbits. Te la poden fer però també pots fer-la, i es pot dur a terme des d’on et sentes més còmode, quotidianament. Sent ja una minoria es poden assolir canvis que garantisquen la nostra pervivència? Depén només de nosaltres, els minoritaris.
