Les grans corporacions a escala mundial, eixes grans empreses que totes coneixem, les que encapçalen el capitalisme extractiu al servei d’unes elits econòmiques que sols representen a una minoria, estan derivant les seues inversions cap a les energies verdes, no perquè tinguen consciència envers el planeta, sinó perquè actualment, el cost econòmic i la despesa d’energia que suposa continuar amb el model actual, no els aporta els mateixos guanys que en el passat. Tot açò pot suposar una nova bombolla igual que la que vam patir amb la urbanística.
Ací a ca nostra, pretenen canviar el model energètic a costa del territori. Acabar amb la flora i la fauna i agredir visualment les nostres comarques amb autopistes d’electricitat i l’ocupació de milers d’hectàrees de terrenys agrícoles, que suposen la sobirania alimentària per als nostres pobles, amb camps de fotovoltaiques.
El País Valencià està patint un atac a la seua sobirania territorial, en què el futur del nostre territori s’està decidint entre despatxos de ministeris a Madrid, grans constructores, fons d’inversió voltors i empreses de l’IBEX 35. Agressions al territori també com el projecte Castor, o els interessos urbanístics a Torre de la Sal, on volen enderrocar un tradicional poblet mariner, són sols algun dels exemples que patim.
Estem sent testimonis d’importants canvis en el model energètic del nostre país, sense tindre l’oportunitat de participar en la presa de decisions.
No poden continuar posant-nos de costat mentre el govern espanyol, amb els seus propis interessos i les portes giratòries, destrueix el nostre territori en mig d’una emergència climàtica, i sense cap mena de respecte cap als valencians i les valencianes.
Em fa que pensar per què el president de la Generalitat Valenciana, en unes declaracions assegura que «no es pot fer una truita sense trencar els ous». Què pretén dir amb això un veí de Morella quan la seua comarca, la dels Ports, canviarà completament la seua fesomia amb la instal·lació de la MAT? Em preocupa i molt la posició del PSPV davant de totes aquestes agressions, on de nou, es posa de perfil, posicionant-se amb la línia marcada des de Madrid. A més a més, pareix que tenen cert interés per rebaixar aquesta línia i restar-li encara més competències als ajuntaments a l’hora de decidir les instal·lacions de menys de 50 megawatts/hora. És el Ministeri de Transició Ecològica qui, en última instància, té l’última paraula en les plantes de més de 50 megawatts/hora, així i tot, les Conselleries o ajuntaments poden redactar informes desaconsellant aquestes instal·lacions, informes que com que no són vinculants, no tenen cap poder de canviar res.
És en modificar aquestes lleis actuals empoderant els nostres ajuntaments, assolint un major grau de sobirania, i el dret a decidir en allò que afecta el nostre territori, en el que s’està treballant des de Compromís i la conselleria d’Isaura Navarro. Poder rebutjar projectes que no siguen sostenibles amb el territori.
Si de sostenibilitat parlem, aquesta hauria d’anar encaminada no sols amb la transició energètica d’energies fòssils a energies renovables, sinó també en la direcció que aquesta implantació siga respectuosa amb el territori on estiga projectat. Podem parlar de moltes alternatives en la implantació d’energies verdes, com per exemple la instal·lació de plaques solars als sostres dels polígons industrials, on també aconseguiríem subministrar a les empreses energia renovable i sostenible. L’ampliació dels polígons, on ja existeix una clara agressió visual, per instal·lar camps de fotovoltaiques, també podria suposar una alternativa. Que passa amb aquesta darrera alternativa, ja que el cost del metre quadrat en terreny industrial és més car que el del terreny agrícola, i aquests fons inversors, preocupant-se només per la seua butxaca, no s’ho plantegen.
Marquem-nos un objectiu clau de futur amb la descarbonització, però amb seny i de manera racional. Treballem amb la finalitat no de produir més energia, sinó al contrari, d’utilitzar-ne i necessitar-ne menys. Potenciem més el transport públic o el transport per ferrocarril, que ens farà no necessitar altres grans agressions com l’ampliació del port de València o el By-pass.
En definitiva, no és una qüestió de perdre el nivell de vida actual, sinó cercar totes les possibilitats que tenim, que són més de les que pareix, per compensar sostenibilitat i progrés.
Totes i tots creiem en la necessitat d’accelerar l’aposta per les energies verdes, però fem-ho amb seny, està en joc el País Valencià que hem de deixar a les nostres filles i els nostres nets.
