Una vaga on ens juguem molt
Ara ja fa uns mesos que a les escoles del País Valencià es respira un aire d’incertesa. Moltes estudiants encara no saben si podran continuar estudiant en la seua llengua o si serà la política lingüística de Mazón i Rovira la que s’impose en els seus centres educatius. Entre l’escepticisme i la desesperança viu un núvol de preocupacions de milers de famílies, mestres i alumnes que veuen amenaçada l’educació tal com l’enteníem fins ara. I és enmig d’aquest context de desorientació que arriba una vaga general com aquell bri d’esperança que ha de servir per a capgirar la situació. Una vaga general en què les estudiants ens juguem molt: el nostre futur com a poble i com a classe. I davant l’escletxa que s’obre amb aquesta vaga i que ens brinda l’oportunitat de canviar-ho tot, és més important que mai analitzar quins són els motius que ens han portat a aquesta situació per poder definir clarament uns enemics polítics així com un projecte emancipador per superar les opressions que patim.
Com hem arribat a ser on som?
Aquestes opressions no surten del no-res, sinó que beuen d’un context i una història determinats, i seria un error fer una anàlisi simplista de les relacions d’opressió i dominació que existeixen entre l’Estat espanyol i el poble valencià. Per una banda, és clar que fa més de tres-cents anys que patim una opressió nacional que ens fa viure sota l’amenaça constant que la nostra llengua, cultura i identitat siguen esborrades o passen a tenir un caràcter folklòric i anecdòtic, desposseïdes de tota la seua història. Però els orígens d’aquest conflicte nacional i de classe no els trobem en una simple disputa identitària. La qüestió nacional i de classe no es pot entendre deslligada d’un projecte colonitzador i imperialista de l’Estat espanyol, els interessos econòmics del qual xoquen amb l’existència d’un poble organitzat al marge de les seues estructures de dominació. És per aquest motiu que històricament l’opressió lingüística al poble valencià també ha anat acompanyada de les imposicions d’un govern central, una identitat aliena, un model econòmic centralista… En definitiva, la imposició d’un estat-nació que busca furtar-nos tota la lluita i organització popular que ens han definit com a poble.
L’educació com a camp de batalla
L’Estat espanyol busca assegurar la seua supervivència infiltrant-se en totes les esferes de les nostres vides: esborrant la cultura, controlant els mitjans de comunicació, desmantellant les institucions públiques… Però si una cosa s’ha evidenciat els darrers mesos a partir de les darreres ofensives contra la llengua i les ofensives contra els serveis públics, és que l’educació és un dels principals objectius de l’Estat per fer que el seu projecte nacional i imperialista arrele en les generacions que vindran.
El motiu és evident: l’escola és el principal espai per a la socialització dels infants i adolescents al llarg de les diferents etapes acadèmiques; és allà on se’ns ensenya de manera explícita – i no tan explícita – a reproduir uns determinats rols, socialitzar-nos d’una certa manera, relacionar-nos en una llengua, i un llarg etcètera de dinàmiques que naturalitzem i integrem en la nostra identitat. L’educació, per tant, s’ha convertit en el primer camp de batalla on disputar els valors de la societat del futur. En aquesta guerra silenciosa, l’executiu de PP i VOX no han amagat en cap moment la seua estratègia, i la Llei de Llibertat Educativa és el màxim exponent d’aquestes polítiques espanyolitzadores en l’àmbit de l’educació. L’anomenada “Consulta Rovira”, que se’n desprèn, sobre l’ús lingüístic de les estudiants als centres, va topar-se amb un gran rebuig per part de la comunitat educativa, estudiants i associacions com Acció Cultural del País Valencià i Famílies pel Valencià, que ja han formalitzat una demanda en contra.
És en aquest context d’ofensiva contra la nostre classe i el nostre poble en què té sentit recuperar la història de les lluites que ens han precedit. Perquè si una cosa caracteritza el nostre poble és la resistència a totes les ofensives que hem patit al llarg dels anys, i ho hem fet gràcies a l’organització popular, al marge dels poders institucionals. Recuperant tota l’experiència acumulada al llarg dels anys serem capaces de fer front a un conflicte que exigeix una resposta a l’alçada. Sols el poble salva el poble, i així ens ho demostren les darreres mostres de solidaritat i d’organització popular com les brigades estudiantils dels darrers caps de setmana per les afectades de la DANA, però també les experiències de resistència com la Primavera Valenciana i les mobilitzacions estudiantils contra les lleis educatives que amenaçaven el nostre futur.
Apostem-ho tot a la vaga, buidem les aules!
Vivim un moment històric, poques vegades hem estat tan a prop de fer caure un govern a través del poder popular, i totes juguem un paper a l’hora d’enderrocar els criminals responsables de la nostra misèria. Les estudiants també hi serem a primera línia, demostrant que ja n’hem tingut prou. Cal defugir dels discursos resistencialistes que ens han fet prendre un paper defensiu durant tant de temps, ara és la nostra tasca passar a l’ofensiva per construir noves perspectives emancipatòries. Ens toca reivindicar-nos com a motor de canvi de la societat i defensar el potencial revolucionari d’una educació valenciana, crítica i compromesa amb els conflictes socials. Continuarem portant els carrers a les aules i les aules als carrers fins a trencar amb l’Estat i totes les opressions que patim. Aquest 29 de maig i cada dia, organitzem-nos: Fem-los caure!
Tània Ros és portaveu nacional del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC).
