Sempre em va cridar l’atenció l’estrofa de Paco Muñoz a «Què vos passa, valencians?» on diu: «Sempre ens han guanyat la guerra / els anomenats cristians / als altres, ja ens diguen moros, /jornalers o assalariats». També esmentava l’altre dia en una classe la «guitarra mora» a la qual fa referència l’Himne de l’Exposició de 1909 esdevingut himne oficial un poc per decantació un poc per diverses hegemonies. Llegir qualsevol de les novel·les valencianes de Vicent Blasco Ibáñez implica que el narrador ens recorde una vegada darrere l’altra els trets que la sang «moruna» ha deixat en els llauradors valencians. I no és només ell. He estat llegint textos de Bernat Morales i San Martín en una recerca en curs i referències semblants sovintegen. En una de les seues novel·les ambientades entre Benimaclet i Algirós, un personatge parla directament de «nuestros abuelos los moros». A més, jo soc de Paterna, el poble on van nàixer els taulells anomenats socarrats de més que evident filiació àrab. El nostre himne té ben clar que la torre que «l’acarona altiva i fiera» és «negra i moruna». I a l’acte que commemora el lliurament de la vila de Paterna a Jaume I es diu que cristians i musulmans van formar tots plegats «un sol poble». M’agrada comprovar que Xavi Sarrià recupera i modernitza aquesta idea en la seua darrera cançó, «Balansiya». I és que no pot ser d’una altra manera al nostre país de pobles començats per Beni, de Benimaclet a Benillup.
I sí, ja sé que aquesta tradició oblida pietosament l’expulsió dels moriscos que va buidar completament alguns d’eixos pobles començats per «Beni» i comarques senceres. Però, vaja, que per Paterna passa la séquia de Montcada, i per davall del nostre estadi passa la séquia de Mestalla i visc a Sollana i passege la marjal. I el pis on vivia la meua àvia i on va nàixer ma mare al carrer Mare Vella del Barri del Carme descansa sobre una torre de la muralla d’Abd al-Aziz, i a prop hi ha un atzucac, eixa precisa paraula valenciana que és literalment àrab. Malgrat tot, malgrat els que van guanyar les guerres als altres, alguna cosa de tot allò va romandre. N’estic convençut.
Però no es tracta d’una discussió sobre fets històrics, ni sobre genètica ni sobre quantes parelles mixtes hi hagué malgrat les prohibicions. El que vull dir és que aquesta filiació, aquest ser «mig moros», és una part de la identitat valenciana. Hui precisament he retrobat una rajola que em va regalar el meu amic de Paterna Vidal Segura, membre prominent de la comparsa Alhama, que porta escrit en àrab «casa de l’amistat». Això em va dir i temps després vaig preguntar als que saben i em van confirmar que és això el que posa. Casa de l’amistat. En àrab. És bonic. Quina bona persona i quin gran conversador en la millor tradició liberal era Vidal Segura i com el trobe a faltar.
A més, aquest estiu, en ocasió de la mort de Manolo Miralles, em vaig tornar a posar la discografia sencera d’Al Tall i vaig tornar a gaudir amb la història de Joan, emigrant de Callosa a l’Algèria, casat amb Karima i pare de Karima («mora i ben mora és la xiqueta / mora és la filla de Joan»), i el seu amic i cunyat Ahmed, que conten en eixe disc un poc oblidat però meravellós que és Europ Eu!
Confie que aquesta enumeració desordenada servisca per a demostrar que la islamofòbia no és un tret valencià. Tot el contrari, de fet. Sempre hem tingut molt clar el nostre veïnatge amb els habitants de l’altra riba de la Mediterrània i el fosc lligam genealògic que ens uneix. Potser és per això que em deixen tan astorat determinades reaccions que he llegit estos dies venint del nacionalisme català, fins i tot del sobiranisme, donant suport sense escletxes a l’estat d’Israel en mans de la ultradreta en la seua acció genocida contra el poble palestí, negant-li a aquest, tancat a Gaza des de fa anys, el dret a la defensa o fins i tot a l’existència mateixa.
I no només, és clar, del nacionalisme català. En el seu cas sobta per la manera obscena com es posen del costat del fort, de l’estat opressor, i justifiquen la violència contra el feble, contra l’oprimit, contra l’expulsat de la seua pròpia terra. Però ha estat gairebé general en veure la televisió, escoltar la ràdio, llegir la premsa. I no només això, hem assistit a la repressió contra qui expressa la seua solidaritat amb el poble palestí. He llegit que diumenge van expulsar un espectador del camp de futbol de l’Eibar per mostrar una bandera palestina en un partit de la mateixa lliga que tenia setmanes i setmanes la bandera ucraïnesa en les retransmissions.
Ja ho ha explicat amb claredat i contundència Zahia Guidoum en La Veu i no m’estendré massa. Només recomanaré el seu article «La condemna a Hamàs». El rerefons de tot això és un fastigós supremacisme que deshumanitza les persones musulmanes, que fa sentir que les seues vides tenen menor valor, que el seu extermini és fins i tot positiu per a l’estabilitat occidental erigida en equivalent de la civilització. És quasi una retòrica de western clàssic que justifica l’assassinat massiu, l’ocupació de terres i la colonització posterior.
En situacions com aquestes cal prendre partit. Ja sé que la meua posició ajudarà en molt poquet a les persones que ara mateix estan patint a Gaza situacions que no puc ni tan sols imaginar, però tinc la necessitat ètica de fer constar en aquesta tribuna de quin costat estic. Des d’aquesta riba del Mare Nostrum que tantes vegades hem somniat «moruna», descendent dels «altres», que deia Paco Muñoz, humilment però amb fermesa, declare la meua solidaritat amb el poble palestí i el meu convenciment que ells i elles tenen també el dret de veure la seua terra lliure, sobirana i en pau.
