In Gesellschaft ist Vergnügen angenehmer und Schemerz weniger schmerzhaff1, deia el filòsof, Alfred Schopenhauer. I, pensant en companyia, la lucidesa, crec, és més lucidesa i la foscor, menys foscor.
Per contra, tant en el monòleg intern com també en el diàleg intern -encara que el practiquem amb la tècnica de l’advocat del diable– es pot caure en l’autoengany, és a dir, ens podem induir a error.
En conseqüència, doncs, és preferible pensar en companyia per tal de com ens podem adonar millor dels nostres encerts i errors gràcies a:
- a. Vore el nostre pensament.
- b. La retroalimentació de l’Altre, ja sia tàcita, ja sia verbalitzada – millor aquesta darrera, és clar.
- Etc.
La condició sine qua non per a aquest procés: la creació d’un ambient no judicial. Contràriament, el remei podria ser pitjor que la malaltia. L’existència del judici per part de l’Altre –encara que no es manifeste verbalment- pot portar a un bloqueig personal als participants i anorrear la seua llibertat de pensament i d’expressió– i viceversa.
Una manera de crear-lo: fent ús de l’escolta activa, un dels instruments terapèutics del psicòleg Carl Rosers. Breument. Abans de prendre la paraula, cadascun dels participants en la conversa hauria de verbalitzar el pensament de l’Altre fins que aquest se sentira entés. Només, aleshores, podria intervenir. Etc. Una praxi que podria conduir a:
- a. La fluïdesa del propi pensament i de la pròpia expressió.
- b. L’argumentació. Discussió.
- c. L’aprenentatge és uns dels altres mitjançant el debat i la polèmica.
- d. La recerca de la veritat a la manera del filòsof, Gaston Bachelard: Une verité n’ha son plein sens qu’au terme d’une polemique. Il ne saurait y avoir de verité première. Il n’y a que d’erreurs permières.2
Un fi pensament amb el qual el filòsof, Gaston Bachelard explicita molt bé com és d’atractiu pensar en companyia. Un procés, per cert, que com millor siga el nostre diàleg intern, més profitós ens serà.
———————————
(1) En companyia, el plaer és més plaer i el dolor, menys dolor.
(2) Una veritat només adquirix el seu ple significat més que al final d’una polèmica. No pot haver-hi una veritat primera. No hi ha més que errors primers.
