He estat a punt de dedicar-li la columna setmanal al vídeo aquell de Compromís en castellà i a les reaccions irades d’algun dels seus ideòlegs en les xarxes quan els van començar a caure les esperables crítiques. Ho he observat personalment en els comportaments d’algunes persones concretes que ara no venen al cas. Sembla que confien una mica massa en la fidelitat de la seua base, que al remat els votaran facen el que facen i per això prodiguen gestos per anar a buscar vots més que dubtosos, i contribuir així a desdibuixar el perfil ideològic i discursiu que els va permetre arribar al poder. I, això, és clar, té grans riscos evidents, que aquests aprenents de Maquiavel potser no acaben de copsar.
Però no és només això, és una altra cosa que em sembla més preocupant. Entre els significants que l’esquerra en general i l’esquerra valenciana en particular s’ha deixat llevar per la dreta està el del «canvi». Crec que ja ho he escrit en alguna ocasió. Cal votar esquerra perquè no arriben els altres al poder, per defendre el que ja tenim. L’objectiu és un altre Botànic. Ni tan sols un altre Botànic amb una diferent relació de forces, sinó un Botànic i ja va bé. L’objectiu és quedar-se com estem, que l’esquerra siga apenes una crossa del PSOE. I, clar, això no sembla massa il·lusionant així en general. El «canvi», que deia aquell, aleshores ve de l’altre costat i això inevitablement et torna conservador. El teu discurs és de fet literalment conservador. Voteu-nos per conservar el que tenim, no siga cosa que vinguen els altres i ens el lleven.
I això, que ho diga el PSOE que ja va canviar tot el que havia de canviar i de la manera que ho va fer doncs em sembla normal, però que ho diguen els partits a la seua esquerra no tant. Perquè realment hi ha moltes coses per canviar, algunes que freguen la utopia, però ja va dir Eduardo Galeano que la utopia ens serveix per a caminar.
Per exemple, el finançament injust que patim els valencians i les conseqüències concretes que això té en les nostres vides, com saben els usuaris de les rodalies, sense anar més lluny. Això no cal conservar-ho, cal canviar-ho. I per fer-ho cal enfrontar-se amb el govern de Madrid. Però hi ha moltes més coses que cal canviar, o somniar canviar. La llei mordassa, per exemple. La concentració de propietat de la vivenda en mans de grans propietaris i de fons d’inversió, per exemple. La destrucció del territori ara també en forma de macroplantes fotovoltaiques, per exemple. La inexorable ampliació del port de València, per exemple. I el model d’estat, ja posats. El cap de l’estat espanyol és hereditari, i la nissaga en qüestió que té el càrrec en propietat està tacada per escàndols de corrupció. L’estat de les autonomies ha anat desembocant en un model altament centralista que converteix Madrid en un forat negre que engul persones i recursos de la resta d’Espanya, i això cal canviar-ho. Hi ha paraules boniques com ara «República Federal» que es podrien traure a passejar. El valencià està en risc real de desaparició mentre la premsa de Madrid i sucursals valencianes de partits de Madrid insisteixen a fer creure que la llengua arraconada és el castellà, mentre les nostres institucions es comporten amb tebiesa en la seua protecció i defensa i vídeos electorals de partits valencianistes naturalitzen la diglòssia. I això cal canviar-ho.
I podria continuar la llista. I és clar que eixes coses és molt difícil que canvien com a crossa del PSOE. Així que caldria lluitar per deixar de ser la crossa del PSOE, per ser hegemònics en l’esquerra. I potser una manera fos no tractar d’aigualir-se, no tractar de semblar-se al PSOE, perquè aleshores un pot pensar que per què no votar directament el PSOE. O per què no votar en absolut si açò que tenim és a tot al que podem aspirar. Especialment després que, per posar un exemple molt clar, la destrucció política de Mónica Oltra, l’assetjament judicial que encara pateix i les reaccions d’alguns suposats aliats (i aliades que diuen que sumen) haja mostrat ben a les clares el que li passa a qui realment vol canviar les coses.
A mi m’agradaria no votar per evitar que la dreta canvie el meu país a pitjor. Perquè això suposa d’alguna manera acceptar que açò que tenim és el millor que podem tindre. I aleshores, paradoxalment, el discurs de l’esquerra pot semblar una defensa de l’statu quo amb els coneguts efectes no només desmobilitzadors, sinó de cessió de l’èpica a la dreta més sinistra. Jo vull votar amb il·lusió, pensant que el meu vot podria servir per canviar el meu país a millor, per fer la seua societat més justa, per canviar a millor les condicions de la seua relació amb l’estat espanyol.
