Comencem a dir les coses pel seu nom i a fer números, perquè si no, ens endurem sorpreses. Per començar, caldrà reconèixer que Pedro Sánchez és un polític corretjós, que suporta molt bé les derrotes i que ha sabut enganyar tothom repetidament. Ha enganyat els del seu partit quan es volien desfer d’ell, ha enganyat els d’Esquerra Republicana de Catalunya que es pensaven que el farien aturar la repressió i signar una amnistia, ha enganyat els de Podemos cedint-los ministeris i fent-los la vida impossible… I ara, després de perdre el Psoe una bona part del seu poder territorial, amb una sola jugada ha sabut deixar el Pp descol·locat i sorprendre l’esquerra en ple caos.
L’anunci d’avançament de les eleccions estatals que va fer el matí del dia 29 va treure al Pp l’oportunitat de cansar-nos les orelles amb la proclamació del seu èxit en les eleccions municipals i autonòmiques. No s’ho esperaven. Ningú no s’ho esperava. Els del Pp esperaven poder passar sis mesos repetint que ells anaven de pujada i el Psoe de baixada i que el cicle polític indefectiblement canviarà. I, en lloc d’això, es van haver de reunir a corre-cuita per preparar estratègies de cara als pactes de govern en els llocs on havien guanyat. Perquè ara saben que l’ambició de la poltrona en alguns governs autonòmics els pot resultar molt cara. De fet, amb les eleccions estatals a la vista, qualsevol anunci de pacte ràpid i generós amb Vox és temible. I els del Pp ho saben. No només corren el risc de perdre una part del seu electorat que vol ser fatxa amb discreció, sinó que a més podrien exaltar fins al paroxisme els votants de l’esquerra, que correrien massivament a prestar ajut al Psoe. De fet, això és el que ha previst l’equip de la Moncloa. Una estampida de vots que acabarà omplint els seus corrals. Els vots de la por a Vox.
Per acabar-ho d’arrodonir, l’esquerra espanyolista fa temps que s’ha convertit en una olla de grills i l’anunci de les eleccions estatals ha arribat, justament, quan més ganes tenien d’entredevorar-se. Tant se val ara dir que han arribat a un pacte harmoniós com dir que encara es mosseguen. Molt més important és que pel camí s’han desacreditat barallant-se. A més, Sánchez els ha arraconat amb la sorpresa del dilluns: la proposta de sis debats televisius entre ell i Núñez Feijóo. Un per setmana. «L’elecció és Sánchez o Feijóo. O Feijóo o Sánchez» –ha dit. La intenció és clara: tractarà de polaritzar al màxim les properes eleccions. És una manera d’apel·lar al «vot útil». Una altra vegada, el Pp s’ha sentit descol·locat. I no pels debats en si, sinó perquè el Pp no vol arribar a una polarització excessiva. Amb la que hi ha ara ja li va bé. Més concentració del vot a l’altra part podria girar la truita.
D’altra banda, Sánchez preveu que a Catalunya obtindrà bons resultats, perquè el Psoe és allí el refugi més estable del vot espanyolista. Ciudadanos ha passat a la història, el Pp no s’hi ha recuperat des de l’ensulsiada del 2015 i el Podemos d’Ada Colau ja no té tant de vent a la flauta com fa uns anys. Això i l’abstenció d’un percentatge significatiu dels votants independentistes podria donar-los una colla significativa de diputats. En les anteriors eleccions en van tenir 12. Ara n’esperen més.
De fet, amb el mapa a la mà, Sánchez creu que la salvació arribarà de Catalunya, les Balears i el País Valencià. D’on no li pot arribar, en cap cas, és de les despoblades circumscripcions castellanes i extremenyes, que en termes de diputats electes no fan pols ni remolí. Ni d’Aragó, que deixant fora l’aglomeració de Saragossa és pobríssim electoralment. Andalusia, que sempre havia tingut feblesa pel Psoe, s’ha decantat pel Pp i Vox, arran de la propagació dels discursos d’odi contra els catalans. Al País Basc i Navarra, els del Psoe no hi tenen marge per a res. De Galícia, Madrid i Múrcia, n’esperen notícies desastroses.
Evidentment, a la Moncloa, al costat del mapa hi ha una calculadora. I l’única manera de fer quadrar els comptes seria que tot el conjunt de partits que han potenciat Sumar, o s’hi ha vist atrapats, no superés el 7%. Cosa que es traduiria en 11 o 12 escons. Les coses clares: si Podemos, Compromís i tutti quanti perden la meitat del seu electorat i aquest electorat emigra al Psoe, qui podrà sumar els vots necessaris per a una majoria al Congrés serà Sánchez. Però si és queda mig camí, tots aquests partits hauran patit una humiliació innecessària.
