Enguany el meu fill ha fet les Proves d’Accés a la Universitat. En acabar el seu examen de castellà em va enviar una xicoteta crònica per whatsapp i em va dir amb molta gràcia que «el text feia olor de sofre». Després, ja tranquil·lament em va contar que, en fer l’exercici de «producció» amb el ja famós tema, «En qué consiste para usted ser patriota», havia optat pel to més neutre possible parlant de patriotismes en països diferents del món. Em sembla lògic.
I és que el text que segons l’encertada metàfora del meu fill feia olor de sofre era una capciosa columna d’opinió de Vicente Vallés publicada al diari La Razón, en la qual prenia el nom de Manuel Chaves Nogales en va. Era molt confusa per diversos motius. Per començar, adoptava inicialment el registre d’un historiador per fer una interpretació especialment esbiaixada de la figura de Chaves Nogales. I és que una de les coses per les quals va destacar va ser per la seua independència i la seua honestedat intel·lectual. Que un periodista al servei del poder com és Vallés el situe en la seua genealogia ja resulta dificil de pair i fins i tot ofensiu, però l’enfilall de volantins retòrics que converteix un republicà de fermes conviccions en una mena de profeta de la Transició i de la monarquia del 78 és directament un homenatge al sofisma. Per acabar-ho d’adobar, el final de l’article és evidentment una diatriba al servei de les seues obsesions habituals contra Podemos, o contra el fantasma de Podemos que la premsa cavernària ha creat. Vox, tan «constitucionalista» ell i tan monàrquic, no sembla preocupar-li en absolut. Així, arriba a dir coses com aquesta: «quienes en el ejercicio de su libertad, siguen respaldando aquel pacto democrático son señalados por los nuevos inquisidores como parte de una despreciable estirpe de equidistantes. Porque se desprecia y se persigue al moderado y solo se acepta la adhesión inquebrantable, sea por convencimiento fanático o por miedo. Eso fue lo que obligó a salir de su país a tantos españoles».
No. El que va obligar a tants espanyols i espanyoles a anar a l’exili va ser el feixisme en versió franquista. Situar el feixisme en la genealogia de l’esquerra actual crítica amb el règim del 78 és directament miserable. I, a més, per molt que s’esforce, Manuel Chaves Nogales no va ser un tebi davant el feixisme. No sé si Vicente Vallés haurà llegit La agonía de Francia, però li’l recomane. Entre altres coses mostra com l’anticomunisme d’una part de l’exèrcit francés i de la seua societat va facilitar la invasió nazi en 1940. Una cosa és criticar a tort i a dret, com en efecte va fer Chaves Nogales, i una cosa molt diferent és ser un equidistant davant del feixisme, com una cosa és ser Manuel Chaves Nogales i una altra molt diferent ser Vicente Vallés.
Però, vaja, el que m’interessa destacar és que en efecte l’article cavernari publicat en La Razón creava un context inequívoc per a la sol·licitud de la definició del patriotisme. No és només el temeta en ell mateix, sinó com dialogava amb el text. Per això, el meu fill, com estic segur que molts altres estudiants, va sentir que jugava en camp contrari i va optar per la prudència. Va renovar una por atàvica de la gent d’esquerres d’aquest país i el seu imperatiu conseqüent, que pel que es veu es transmet de generació en generació: cal no parlar de política en públic i menys encara davant de l’autoritat. També estic segur que altres estudiants, els de la polsereta amb la bandera monàrquica, els cadellets de Vox, els feixistes, els homòfobs, els racistes, els masclistes, els captats per la propaganda ultradretana que els hi és dirigida de manera específica, com alerten molts professors i professores des de fa temps, van sentir que jugaven a casa, encoratjats i reforçats per l’enunciat de les qüestions. No vull ni pensar el tipus de proclames que els correctors i correctores hauran estat llegint estos dies. Des de ben jovenets i jovenetes se’ls fa sentir, als uns i als altres, de part de qui està qui posa els exàmens.
El fet em sembla especialment lamentable perquè jo mateix soc de filologia hispànica. I m’ha semblat absolutament vergonyós que l’examen de castellà es posara en mode bastió ideològic de la versió mès rància -i més excloent- d’Espanya. Crec que una cosa molt necessària que podem fer, i més encara en llocs com el País Valencià, és precisament pensar críticament la identitat espanyola, llevar-li pols, teranyines i rutines al cànon en castellà, recuperar veus i dissidències, problematitzar hegemonies. I crec a més que molts i moltes col·legues ho fan, de fet. Per això, també em va semblar tan preocupant i tan trist el biaix de l’examen, perquè torna a transmetre la imatge del professor de castellà com el fatxa de l’institut, el portaveu de la llengua de l’imperi en territori valencià i això em sembla profundament injust.
En resum: el que cal és més Chaves Nogales directament -i més Luisa Carnés, o Magda Donato, per posar altres noms de cronistes il·lustres, i més Max Aub- i menys Vicente Vallés; més reflexió crítica, més diversitat i menys fomentar els ardors adolescents d’ultradreta i els tòtems dels patriotes de cartró pedra; més inclusió i més pluralitat i menys fer sentir als estudiants amb sensibilitat social i d’esquerres que el sistema -també l’educatiu- és per a ells un camp de mines, un territori hostil.
Agermana’t
Cada dia estem més prop d’aconseguir l’objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l’import. Et necessitem ara. Informa’t ací
