Hauria pogut titular l’article d’una manera més nostra, com per exemple “Patriotes de calbot”. No obstant això, he triat “pacotilla” perquè em sembla que el terme té un poc més de predicament, atès que l’AVL considera que és una cosa de poc valor. La Viquipèdia ho amplia en el mateix sentit, però qualificant-lo de més profitós: “Porció de mercaderies que els tripulants d’una embarcació poden embarcar sense pagar molt”, i en una segona accepció, col·loquialment, de qualitat inferior, de poc valor. El diccionari de sinònims i antònims Teide és més dur: “de poc valor, menyspreable”, la qual cosa em va bé per allò a què em vull referir.
Així que tal com està el pati en aquesta Espanya d’ells, en parlaré de democràcia autoritària, en el sentit de democràcies orgàniques, en les quals es condiciona qualsevol dret individual a les decisions preses per les corporacions socials tradicionals, com ara família, municipi i altres activitats com ara sindicats, i no només així, sinó organitzacions eclesiàstiques o del partit únic, estrictament polític. La Viquipèdia llavors indica que al segle XX els feixismes històrics prenen el model del corporativisme com a principi ideològic.
I és precisament en aquest moment en què sorgeix allò que vull comentar, ja que el franquisme no es proclama com a dictadura, sinó com una “democràcia orgànica” que és teoritzada a Espanya pels socialistes de Fernando de los Ríos, conservadors i lliberals com Salvador de Madariaga, o la Institució Lliure d’Ensenyament, i a més a més, monàrquics com Acció Espanyola. En poques paraules, tot sense donar la veu al poble, el veritable sobirà del País. Comptat i debatut naix tot absolutament sense base sòlida, esdevenint tot coix.
Així que amigues i amics, amb eixos vímets, que no són altres que els de Franco “ese hombre”, el seu règim es crea amb la primera Llei fonamental del Fur de Treball el 1938/1939, i concretat a partir de la Llei de Corts 1942/43. Al llarg del procés tancat amb l’aprovació de la Llei Orgànica de l’Estat 1966/1967, apareguda institucionalment i doctrinalment del règim feixista l’oportunitat d’implantar tal “democràcia orgànica” en aquest País d’ells. Com que la meua vista només assoleix les herbes, em nodrisc de la Viquipèdia una altra vegada, per la qual cosa, vos pregue que no em torqueu el front.
Això mateix, la denominació “democràcia orgànica”, apareix cap a la meitat de la dictadura, recolzant-se amb la llei del Referèndum Nacional de 1945, quan s’envernissa el règim, sota l’argument que la solució permetia que sense intervenció de partits polítics, els espanyols poguessen participar en la vida política mitjançant les seues organitzacions naturals. Així fou senyors!!!
Comptat i debatut, un servidor no només pensa en Franco, “ese hombre”, sinó en el senyor Fraga Iribarne o Martín Villa o en Queipo i un llarg etcètera d’altres igualment patriotes innomenables, com l’irrespectuós patriota, per dir alguna cosa contemporània, en Santiago Abascal, al qual li posen el micròfon i només diu faules sense arguments provats, a més, de tota la seua faramalla provocadora i insultadora. Què farien, vist el que ara mateix fan ací el País, en la llengua pròpia actuant a l’uníson amb els impresentables del PP, suposadament valencians, que pregonen amb verbs barroers i ens acusen els valencianoparlants d’allò més inqualificable.
Pose per cas el portaveu de Vox a les Corts del País, José María Llanos Pitarch, qui va acusar les víctimes de la riuada, que el van denunciar per injúries perquè va dir que eren les principals i úniques interessades a eixir airoses de tot allò que els havia passat, tot sense acudir, ja que estava citat, a l’acte de conciliació amb els afectats, davant de la justícia.
Sabem que l’Estellés de Burjassot en té per a tot i per a tots, i extrac del seu Llibre de Meravelles el poema “Fundacions de la ràbia”, que duu una citació d’Ausiàs March, la qual diu: “Fes-nos haver tant fe com volem”. El poema com veureu, s’adiu bastant, crec, en allò que en poques paraules he volgut dir anteriorment:
“Lentament edifique i dolorosament aquest cant, que és un cant, més que d’amor, de ràbia, d’una ràbia que funda les dinasties bíbliques, d’una ràbia que crea, més que els versos, els pobles. És la ràbia d’un poble o la ràbia d’uns pobles creuats de banda a banda pel senyal de la guerra, una vida precària, un amor clandestí, les paraules ocultes cautament als calaixos, tot allò que no fou possible i és possible, i hauria estat possible, però no fou possible, com si únicament ara l’aigua arribés a l’àtic. No ens podíem besar si no era ocultament, i si no ens sorprenia la Moral d’uniforme i si era a la platja la Moral a cavall. Homes d’ordre vigilen de reüll el que escrius, els homes que s’han fet grossos en la postguerra. Hem pecat per això, perquè no se’ns deixava existir plenament, amar-nos plenament amb aquell impudor que la vida demana, aquell amor capaç de fondre tots els ploms, rebentar les perilles, deixar el món a fosques.”
