Pastorets trencats

Gabriel Miró té un relat breu inclòs en el seu Libro de Sigüenza que porta per títol «Pastorcitos rotos». Conta una història molt senzilla, com tots els textos del llibre, xicotetes anècdotes al voltant de les quals fila una prosa rítmica d’extraordinària precisió i bellesa que sap trobar-les el sentit profund. En aquest cas, en anar a muntar el pesebre, una família descobreix que una bona part de les figures estan trencades i que amb elles ja no es pot escenificar el naixement de Jesús de manera mínimament presentable. Això provoca l’excitació dels xiquets davant la perspectiva d’anar a comprar-ne de noves. I així ho fan. Quan tornen a casa després de l’expedició contemplen a la taula les figuretes noves al costat de les velles i trencades. El pare i la mare tenen aleshores una devastadora revelació. M’atrevisc a traduir a Miró: I els pares es miren en silenci i s’entelen les seues pupil·les. És que saben ara per què antany estimaven els seus les figuretes velles de Betlem, que tot el passat va emergint melancòlicament entre els corderets coixos.

I encara afegeix dues sentències més, embellides pel seu esteticisme amable, però precisament per això contundentment implacables. La primera: ¿veritat que en acabar-se la vesprada dels diumenges, en les vesprades dels dies de festa, sentiu alguna cosa molt fonda i molt dolça, però molt trista, que alguns homes distrets prenen per avorriment? Doncs això mateix, però més intens, ve davant de Nadal i fa llar en nosaltres quan Nadal es va perdent i allunyant entre una fragància de records deixada per les figuretes trencades del Naixement.

I la segona: …Ara estem a soles nosaltres amb els pastorets vells, que són el nostre ahir i els pastorets nous, que seran demà els trencats per als nostres fills… I encara colpeix més la data que signa les anteriors paraules (1906) i que dona un sentit afegit a eixe punt inestable entre pastorets vells i pastorets nous, eixa llum fugissera que és exactament el Nadal del present, com ja sabia l’esperit aquell de Dickens.

Crec que Gabriel Miró aconsegueix representar el que tenen determinades festes, diferents per a cadascú, però que és Nadal per a moltes persones: eixe aparent retorn del mateix que deixa més palés que mai que no és el mateix, que cada volta a l’any ens deixa diferents, majors, més vells, i sobretot amb un catàleg més ample d’absències. Els sopars i els dinars de Nadal són sempre els mateixos i al mateix temps sempre tan diferents que potser l’única alegria que no ve barrejada amb melancolia és la dels xiquets i les xiquetes, que no saben que estan vivint l’objecte perdut al qual hauran de tornar en Nadal del futur, quan els pastorets nous siguen els vells i altres xiquets visquen amb entusiasme l’arribada dels nous.

Per això en estes dates, i també en el segon dia de Nadal, eixa festa dels valencians i les valencianes que és només record per als qui algun dia la visquérem, com són les festes desaparegudes per a la generació que va viure la seua pèrdua, vull recordar hui, i sentir-me fraternalment solidari, dels qui perceben «això» de les vesprades dels diumenges més intens encara a Nadal, i poden reconéixer de què estan fetes la seua profunditat i la seua dolçor.