Hi hagué un moment molt significatiu poc després que els jugadors de la Selecció Espanyola de futbol reberen la copa de campions d’Europa. De sobte, el rei i la infanta estaven entre ells i els jugadors li lliuren el trofeu. Felip VI se’l mira tot cofoi, encara que no sap molt bé que fer amb ell, tracta de donar-li’l a la infanta, que, finalment, no l’agafa, i després se’l torna als jugadors que continuen amb la celebració.
Tot plegat, un ritual que desconec el que té d’espontani, però que resulta clarament medieval. Els plebeus ofereixen al sobirà el que han aconseguit en el camp de l’honor. Podria ser una escena d’una novel·la de cavalleries. I el significat és ben clar: qui ha guanyat el trofeu, al cap i a la fi, és el rei, són els seus vassalls lluitant pel seu rei, perquè ell és el titular del regne, o, el que ve a ser el mateix en pura ortodòxia monàrquica, el regne és seu. Tot molt ancien régime, però tremendament lògic. Que les lleis i la interpretació de les lleis espanyoles hagen deixat clar a propòsit dels delictes comesos pel senyor pare de l’actual que un rei pot fer el que li done la real gana, mai millor dit, perquè no té responsabilitat penal, en el fons el que ens indica és que està per damunt de la llei, que no li apliquen les lleis que -almenys sobre el paper- apliquen a tots els altres i va en eixa mateixa direcció. El regne és seu. Literalment ell no forma part del regne. El clixé aquell que abans s’emprava molt del «primer dels espanyols» resultava molt gràfic.
No és casual tampoc que hem naturalitzat que l’himne de l’estat espanyol siga la marxa reial. Sense lletra, a més. Perquè lletra, com a tindre tenia, aquella de braços alçats escrita per José María Pemán. L’himne amb lletra és un himne feixista i sense lletra és exactament el que és, la marxa reial, el jingle del rei, com aquell que diu. Dir-li «nacional» a un himne com eixe és ja tot un exercici de volantins retòrics. Himne familiar, a tot estirar, però que ens indica de què està feta la suposada nació espanyola: de súbdits, de vassalls, de terres conquistades, d’oligarques i, per damunt de tots i de totes, el rei.
Crec que eixa concepció profunda de monarquia antic règim explica també algunes peculiaritats de l’estat espanyol respecte a altres estats fins i tot centralistes, i és la memòria del que és el nucli de l’estat i el que és terra conquerida. Això està en l’imaginari popular: crec que molts castellans (i ja no diguem madrilenys) són els primers a tindre clar que són més espanyols que un basc, o un català, o fins i tot un valencià. Que de fet ells sí que són espanyols, perquè ser espanyol és ser exactament com ells són. El recordatori desafiant al que posa en els nostres DNIs té a veure amb això, amb el record de ser ciutadà de la cort, de la metròpoli font a la colònia, de recordar la identitat imposada que en el fons se sap que no és la pròpia de l’altre. Per això també la persecució i l’odi a les altres llengües que es parlen a Espanya. Per això també com es planifiquen les infraestructures, corredors mediterranis per la Meseta o ferrocarrils radials: d’una manera grollerament colonial, al servei de la capital metropolitana.
Vinc a dir tot això perquè ens pot caure molt bé Lamine Yamal, jo no dic que no, perquè sembla un xaval excel·lent i un jugador de futbol extraordinari, però no dic ja des del valencianisme, sinó fins i tot des d’un federalisme republicà caldria tallar-se un poc abans de passejar rojigualdes, que la sobreactuació de Sumar i adherits (de Compromís inclosos) ha sigut obscena, i la resemantització té un límit, especialment quan el rei Felip VI rep simbòlicament en prime time en ofrena la copa guanyada amb la suor dels seus súbdits i ens recorda l’estructura de l’estat i la seua textura simbòlica. O se’ns ha oblidat que son pare, al més pur estil Alfons XII, va convertir Vicente del Bosque en Marqués de Del Bosque després de guanyar el Mundial del 2010? Que de vegades semblen nous. O que ja els va bé, l’Espanya aquesta.
