No podem passar per alt ni tan sols menystenir l’èxit en la consulta sobre la llengua en l’ensenyament. Contràriament, cal reivindicar-lo, una vegada i una altra. I fer-lo servir. El resultat ha suposat una derrota per a Carlos Mazón i per a les posicions antivalencianistes del seu govern, o cosa equivalent, atesa la situació sociolingüística real, una victòria a favor del valencià. Una de moderada, d’acord. Amb clarobscurs, és cert. Però una victòria, sense dubte.
L’ensenyament en valencià, com vaig escriure el passat mes de març, ha assolit prestigi no només entre valencianoparlants sinó també en molts castellanoparlants que no volen, amb raó, que els seus fills acaben monolingües. Ara cal lluitar per a fer efectiu el que sabem empíricament: que la immensa majoria de la societat valenciana no vol bandejar el valencià de l’espai públic, que l’estima com un patrimoni col·lectiu útil per al futur. Aquesta voluntat ha de ser respectada, és a dir, hem de fer-la efectiva.
Tanmateix, una part destacada de les elits econòmiques, polítiques i fins i tot culturals, en particular de les ciutats de València i d’Alacant, pretenen la castellanització completa del País Valencià. Per tal d’assolir-ho, els valencianòfobs volen afeblir-nos. De fet, el plebiscit era una convocatòria ex professo per a intentar mostrar que la llengua dels valencians només interessava a unes minories polititzades. Han fracassat, això no obstant.
Hem de ser-ne conscients: ells són una minoria. Una minoria poderosa, sense dubte, més rica, amb mitjans de comunicació influents, amb complicitats a Madrid, de vassallatge, bàsicament… Intenten presentar-se com a representants de les essències valencianes, però són veritablement un gueto aïllat que no representa la generalitat del poble valencià. El Consell del PP, amb el suport de Vox, doncs, si més no en aquest afer actua contra la voluntat de la majoria del País Valencià.
La retòrica que l’aposta pel valencià seria una dèria d’uns quants l’anem sentint pel cap baix des del lermisme, que intentava vendre’ns que l’escàs ús del català que oferia també el seu govern era molt més gran que l’oferta real. Però no era veritat. Joan Lerma no era tan generós com la propaganda intentava fer-nos veure.
De fet, la política lingüística dels diferents governs valencians ha sigut inferior a la demanda real. Ara podem afirmar-lo amb rotunditat. Caldria que ho tinguérem present tothora. I que les nostres reivindicacions en foren conseqüents. Tenim dret a estudiar en valencià. Tenim dret a ser informats en valencià. Tenim dret a demanar un café amb llet en valencià. Fa uns dies, sense anar més lluny, l’editor d’aquest diari, Moisès Vizcaíno, va patir discriminació lingüística. Però no se’n va fer arrere i va denunciar. Ben fet.
Comptat i debatut, per a fer efectiu els nostres drets hem d’exigir-los als parlaments, als tribunals, a les oficines, a les botigues, als carrers, als mitjans… No podem aspirar només a aturar els colps que vinguen de l’administració central de l’estat o de la valenciana. En definitiva, cal passar a l’ofensiva.
El conflicte lingüístic valencià no és individual. És una lluita social, òbviament. Atomitzats, perdem segur, a la llarga i també a la curta. Junts, potser guanyem, o el que ve a ser el mateix, mantenim el que hem assolit i fins i tot avancem posicions. Caldrà recordar-ho, no en som quatre gats. En som molts, centenars de milers de persones, si més no, al llarg i ample del país. I en podem ser més. Què significaria que ens activàrem tots plegats? Hem de creure’ns el poder que tenim. Treballar amb objectius comuns, coordinats, tot i les nostres legítimes diferències, ens fa més forts.
De fet, vull accentuar la maduresa del moviment que reivindica l’ús del valencià. La consulta podria haver anat molt pitjor sense una mobilització efectiva, amb crides a l’abstenció (hauria tingut sentit teòric, però poc pràctic), caient en el parany anticatalanista onomàstic, etc. Tanmateix, el treball ben enfocat de molts professors, progenitors i associacions diverses, particularment Escola Valenciana, Acció Cultural del País Valencià i Plataforma per la Llengua, però no només ha donat els seus fruits. Cal agrair-los-ho i reivindicar-lo. En definitiva, el valencianisme ha assolit un grau de maduresa destacable.
Tots plegats hem sigut efectius, cadascú al seu rol. Massa temps hem perdut lamentant-nos de les derrotes o emetent discursos pessimistes, de vegades fatalistes. El futur del valencià és incert, difícil. No ho negaré. Però no n’està escrit la desaparició. Ens cal astúcia, molta, per al present i per al futur.
Hem de perseverar. D’entrada, cal vigilar aquest govern perquè respecte al resultat de la consulta, també en territoris castellanòfons. Seguidament, hem d’anar més enllà i lluitar per assolir millors resultats en els camps de l’economia real, en el sector audiovisual i en l’esplai, entre molts altres. Cadascú pot fer més: seduir un nouvingut perquè faça seua la llengua d’Estellés, consumir més productes en valencià, exigir a les companyies un tracte just, etc.
Sé que no podem llançar les campanes al vol. El govern Mazón no ha caigut, malgrat la mobilització, molt meritòria, efectuada. El valencianisme polític, tot i que molt més fort que uns altres períodes, és minoritari a les Corts. Però massa sovint hem sentit allò que no hi ha res a fer. En discrepe. Més de dues terceres parts de les famílies de comarques valencianoparlants han dit sí al valencià. En podrien ser més, i tant que sí, però no en són pocs. En absolut.
Per a redreçar la situació lingüística ens calen noves fites, noves victòries. Potser hem de centrar-nos en objectius assumibles. També per a millorar l’autoestima. No m’agrada el mot, però trobe que és important, en aquest context, fer-se entendre.
Així, cada dia els antivalencians tindran més difícil xafar els nostres drets i llibertats. D’això es tracta, no?
