Així és, alguns comentaris parlen de com s’està produint una revolució al si del valencianisme oficial, així que, com que al meu passat allò de parlar de «revolució» tenia sentit, he donat algunes voltes a la qüestió. Comentem-ho. Si ens atenim al significat que els diccionaris donen a tal expressió, observem com per revolució cal entendre un canvi total o radical en relació amb una situació. La història, especialment des de la famosa Revolució Francesa, ens dona molts exemples orientadors. Hi ha doncs revolucions que van aconseguir els seus objectius, com seria el cas de la Revolució Russa, que va acabar amb el tsarisme i el seu sistema social, o la cubana, que instaura el règim comunista actual. Igualment, tenim el cas de la Revolució dels Clavells de 1974 a Portugal, que si bé posà fi a la dictadura i obrí la porta a la democràcia, no aconseguí consolidar la república popular com inicialment semblava. En tots els casos, el canvi va ser radical en relació amb la situació precedent.
En el cas que ens ocupa, el del valencianisme oficial, he tractat de buscar el referent i el resultat. Fins ara allò que he llegit més aviat ens parla dels canvis o relleus en determinades responsabilitats polítiques i institucionals, com ara portaveus, conselleries… i altres tasques. Tinc clar que segurament els comentaris o papers que he llegit són més o menys propagandístics, i que en política allò d’exagerar és un recurs fàcil. Així i tot, possiblement s’estan generant processos de canvis que tenen a veure amb persones amb noms i cognoms. Cal doncs preguntar: on estan els canvis d’idees o propostes? No és necessari que els canvis siguen radicals, puix poden ser més modestos o limitats i, per tant, que no puguen ser definits com a part d’una revolució. Si el referent del canvi és el valencianisme, aleshores s’hauria d’explicitar què és allò que cal modificar del valencianisme polític i progressista, o siga d’allò que des dels anys seixanta del passat segle hem conegut.
Com que cap de nosaltres té una patent sobre el valencianisme, que jo situe o intente situar en el camp de l’esquerra, com he desenvolupat en un llibret publicat fa un parell d’anys, innovar, renovar, és una tasca diguem-ne necessària. Per tant, no es pot viure de renda, i en l’activitat pública menys encara. Això sí, els canvis no es poden limitar al relleu generacional, o al de les persones, una cosa és l’assumpció de responsabilitats i una altra prou diferent en funció de quines idees o quins continguts es fan eixos ajustos o repartiments de càrrecs.
Com podeu observar, he encetat aquest comentari parlant de revolució, paraula major, i acabe en quelcom més modest, o de menys volada. Altres, però, aquells que tenen funcions directives al si de l’«intel·lectual col·lectiu», com deia el mestre Gramsci, tenen la paraula i no estaria de més que aclariren el tema.
