Hi ha llengües que s’imposen i altres que no. Això vol dir que hi ha llengües que hem de parlar per gust i altres que no. Fixem-nos en el castellà, per exemple. L’article 3 de la Constitució espanyola diu que “El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la”. A partir d’ací hi ha centenars de normes, disposicions i reglaments en tots els àmbits que vetllen no només perquè es conega el castellà, sinó perquè s’use: t’agrade o no, vulgues fer-ho o no. Retolacions, etiquetatge, instruccions, serveis i tot un seguit d’espais impresos, orals i virtuals. La magnitud del volum de directives explícites que imposen o privilegien el castellà el dia de hui és impressionant, com ho documenta Plataforma per la llengua a les Balances lingüístiques entre el català i el castellà en les pràctiques institucionals i en els reconeixements legals de l’estat espanyol. El volum de les discriminacions al català també és un espectacle. Escola Valenciana i altres entitats van documentar el passat 4 de desembre l’informe de vulneracions de drets lingüístics al País Valencià de l’any 2025, on hi ha les queixes d’aquelles persones que, a més de reconèixer vulnerats els seus drets, es van prendre la molèstia d’explicar-les i enviar-les. 153 queixes en un any que en realitat podrien ser més de quinze mil tres-centes.
La majoria de la gent no ens molestem a documentar cada humiliació lingüística ni cada moment de cessió coaccionada. A banda dels milers de discriminacions que es pateixen però no es conten, hi ha moltes altres que no es perceben ni se senten com a tals encara que ho siguen. És difícil fer constar totes les discriminacions que patim per motius de llengua perquè bona part de la societat creu que no existeixen. Carmen Ortí, la nova consellera d’Educació, Cultura i Universitats, va dir que la ciutadania hauria de conéixer i usar el valencià “per gust, no per imposició”. Només faltaria. El problema és que per tenir el gust de parlar-lo has de trobar gent que tinga el gust d’entendre’t o de respectar-te. El castellà no té eixe problema. No necessita el gust personal perquè ja té lleis que n’asseguren el coneixement i l’ús. El castellà s’ha de saber i prou; el valencià només si t’apeteix. Aquesta asimetria es trasllada a l’aula: la preocupació perquè els alumnes aprenguen bé el castellà està sempre per damunt de la pretensió d’una competència similar en la llengua pròpia. De fet, un dels arguments que no pot faltar per promoure la matrícula en valencià és que els alumnes aprendran igual o millor el castellà, que només se’n beneficiaran d’una millor competència lingüística. Perquè el valencià per ell mateix no és tan important. Al cap i a la fi és només una llengua autonòmica. Imagineu la gran inquietud que suposaria que la teua xiqueta diguera que en castellà li costa més llegir, escriure i parlar; que amb el valencià té més facilitat.
Prenguem distància per un moment. Imaginem-nos aquesta situació en parlants d’una altra llengua coneguda. Pensem que la majoria de les famílies residents a Madrid dominen molt més l’anglés que el castellà. Llegeixen en anglés perquè els és més fàcil que el castellà (és que el castellà és més difícil, podrien argumentar… O això és que no és castellà, és argentí). Estan més segurs escrivint en anglés, canvien sistemàticament a l’anglés davant qualsevol turista amb què interaccionen i conserven el castellà només per a parlar per gust amb persones que també tenen el gust de parlar-lo. S’oposen enèrgicament a la imposició del castellà a l’escola. A l’escola i a qualsevol lloc, perquè el més natural és l’hegemonia de l’anglés en tots els espais socials i culturals. Està bé tenir-ne nocions i donar-li un raconet en algun àmbit, però no oblidem que l’anglés és una llengua molt més universal i útil! De bojos. Cap poble normal elegiria subjugar la seua pròpia llengua de la mateixa manera que cap persona normal prioritzaria l’habitabilitat dels veïns en la seua pròpia casa.
Però, tanmateix, passa. Passa amb el valencià i passa amb moltes altres llengües sense suport estatal. No ha estat una tasca precisament senzilla d’aconseguir. A més d’una base legal forta que imposa el castellà i una estructura social on el castellà és hegemònic a tot arreu hi ha hagut durant segles un adoctrinament en massa que ha induït a pensar que algunes llengües valen més que altres. Primer ens deien que hi havia llengües nobles (que s’acostaven més a la llengua de Déu) i llengües vulgars i bàrbares; després, que hi havia llengües amb un ordre lògic que afavoria la intel·ligència i altres que no; ens han parlat també de llengües primitives (les dels pobles colonitzats) i evolucionades, que portaven la civilització; de llengües pròpiament dites i de dialectes… Ara ens recorden que hi ha llengües que es parlen per gust i altres que no; llengües que són comunes, universals, de encuentro y de convivència i altres que són locals i problemàtiques. Els estereotips i les mentides s’adapten als temps per fer-los més digeribles, però continuen colant-nos-la doblada. Continuen fent-nos creure que els ases volen mentre que el govern evadeix la responsabilitat política de garantir la supervivència de la nostra llengua. Lluny d’això, treballa per accelerar la seua substitució. Elegiu amb llibertat, no imposeu la vostra llengua, parleu-la per gust… Que nosaltres ja farem la resta.
Rosanna Martínez és presidenta d’Escola Valenciana.
