El nostre és un temps de complexitat i pluralitat, això resulta ben evident. Dos politòlegs, allà pels anys noranta, l’alemany Claus Offe i el britànic Rafph Miliband, publicaren dos llibres força clarividents. El primer se centrava en les interaccions entre els partits d’esquerra i els moviments socials; el segon, per cert, obra pòstuma de l’autor, s’ocupava de les perspectives del socialisme en allò que ell definia com «una etapa d’escepticisme». Aquests dos pensadors d’esquerra se situaven en una perspectiva de futurs governs, dins la qual, Offé també esmentava als moviments basats en la reivindicació d’identitat cultural i lingüística. Offé concretava una aliança possible basada en una estratègia que enllaçava l’esquerra tradicional i els nous moviments socials, prenent com a clau el nucli de la classe mitjana; per la seua banda, el britànic Miliband apostava per un escorament de la socialdemocràcia més cap a l’esquerra, i anunciava la fórmula de la «coalició», cosa que comportava la presència d’homes i dones que representen nocions diferents respecte a l’estratègia, o siga entre aquelles opcions que intenten anar més de pressa i altres que s’inclinen pel pragmatisme i la moderació.
Les preocupacions d’Offé i Miliband són ara objecte d’experimentació a causa de la realitat i les circumstàncies. El cas és que a casa nostra, tant en l’àmbit de l’Estat com al País Valencià, la fórmula «govern de coalició» s’ha donat per raons diguem de necessitat: en primer terme, per guanyar la dreta carpetovetònica, i també per aconseguir canvis legislatius de calat. L’experiència no ha estat exempta de contradiccions i conflictes, cosa inevitable, però, que pot afeblir la solidesa de les coalicions. Les diferències existeixen, són públiques i es poden manifestar d’una forma o una altra. El mateix Miliband, assenyalava com la coalició ha de resoldre les diferències i ho concretava així: «La qüestió crucial és si el govern és capaç de mantenir el grau d’unitat i coherència suficient per portar endavant les seues tasques».
Així doncs, la particularitat de la coalició és precisament la de sumar diversitat, sobre la base d’un paquet de propostes o línies d’actuació, les diferències en el procés de presa de decisions són resultat de la diferència, saber mantenir un equilibri entre la coherència i la unitat d’acció de vegades no resulta fàcil, i més encara quan pot haver-hi elements personalitzats o excessos d’adolescència política. Tanmateix, sovint les sigles de cada partit pesen més que l’interès comú. Per tot això, en les actuals circumstàncies, les formes, o siga, els termes de com es fa el debat dins de les coalicions, tenen rellevància i poden servir per avançar o convertir-se en una rèmora. Deixant, doncs, de costat les anècdotes i les frases altisonants, caldria una reflexió a fons, en primer terme, per part del conjunt de les esquerres i, en segon terme, del conjunt de l’esquerra.
