Últimament he vist en xarxes i enganxines un lema que algunes entitats com El Tempir o Decidim han fet circular: parlar valencià és fer antifeixisme o Planta cara al feixisme: parla valencià ara i sempre. He de confessar que aquestes paraules estan fent que em plantege algunes preguntes: és cert que parlar valencià és fer antifeixisme o plantar-li cara? En quin grau i en quins moments som antifeixistes si decidim parlar valencià? La brevetat dels enunciats contrasta amb una afirmació tan categòrica. Per començar he de dir que conec personalment més d’un que, a més de parlar valencià, té comportaments i idees feixistoides i que no té cap problema en declarar-se votant de la dreta o de la dreta i més enllà. A més, el valencià que parlen està plenament justificat per una ideologia jeràrquica de les llengües que resulta coherent amb el seu marc ideològic general. Segons ells, a Espanya, el castellà està per damunt de qualsevol altra llengua o subllengua «regional». El castellà és una llengua completa, internacional i superior. El valencià pot viure, clar que sí, però sense molestar perquè els assumptes importants es tracten en la llengua d’estat. Davant el castellà, el valencià calla. Això és natural: sempre s’ha fet així i no ha desaparegut el valencià. I, vaja, si algun dia, per atzar, desapareix, doncs no passa absolutament res. Hi ha altres coses més importants que el valencià, no és així? A més, tenim la gran sort de tenir la llengua espanyola al nostre abast. Vet aquí la justificació del seu comportament lingüístic. Una justificació que convé des de la llengua expansiva per reduir obstacles en la substitució lingüística i que assumeixen alguns parlants de dreta per minimitzar dissonàncies cognitives.
No tots els parlants valencians han de justificar una dissonància tan evident. No obstant això, el comportament lingüístic de tota la societat és molt similar: hi ha una convergència sistemàtica al castellà, s’elegeixen prioritàriament activitats d’oci en castellà i el fet que el castellà siga la llengua hegemònica als estudis superiors, a les empreses privades i a la immensa majoria d’espais socials no sembla ser un problema. No hi ha massa distincions: dreta, ultradreta i bona part de l’esquerra actuen així. En realitat tots, conscientment o inconscientment, segueixen la lògica de la jerarquia lingüística que col·loca al capdamunt el castellà (o l’anglés). Aquesta jerarquia condueix a la submissió lingüística, que naturalitza la convergència sistemàtica. La convergència sistemàtica condueix a la invisibilització cultural perquè la presència del castellà ens fa desaparèixer de forma intermitent. I la invisibilització creixent condueix a l’arraconament i a la minorització ètnica. L’objectiu final, al País Valencià i a tots els llocs on sobreviuen llengües no estatals, és la liquidació de la diferència, l’augment de parlants d’una llengua a costa de la reducció de parlants de l’altra. Per això quan, malgrat tot, parlem valencià, estem negant-nos a desaparèixer. Estem apostant (més fort o més fluix) per la llengua que és difamada: ja sabeu, la llengua que no serveix, que imposen, que és menys que l’altra, de poble, etc, etc. Quan parlem valencià, en major o en menor grau, estem burlant tot aquest menyspreu. De forma més o menys conscient podria dir-se que sí: parlar valencià és fer antifeixisme.
En això estic bastant d’acord. Tanmateix, parlar valencià és plantar cara, no a Vox o al PP, sinó a un poder major i menys evident que pretén expandir la seua llengua gràcies a la nostra renúncia a ser valencians (com els amazics davant l’àrab, els bretons davant el francés, el gaèlic davant l’anglés i tantes altres). El valencià/català no és l’única llengua que retrocedeix. Cada dia arreu del món reculen i moren milers de llengües que han estat anorreades, fragmentades i difamades. Milers de parlants considerats inferiors i amb menys drets han deixat de parlar i transmetre les seues llengües per parlar les llengües més útils, més parlades, més globals o més de cultura. Jo estic convençuda que, independentment del color polític, qui parla valencià i el transmet als seus fills, estima el valencià. És una llàstima que els qui estimen la seua llengua la menystinguen pel fet de seguir un fals sentit comú o bé per considerar-se d’una dreta que ha apostat clarament pel castellà. Això és un gran error. El valencià no és de dretes ni d’esquerres: és dels seus parlants, vinguen d’on vinguen i pensen com pensen. Es pot fer política d’esquerres i també de dretes en valencià. Però lamentablement hi ha consignes, prejudicis i recels tant difícils d’eliminar com una taca de floridura a la roba. Potser hauríem de pensar seriosament a trencar aquesta barrera estúpida de la defensa o no defensa del valencià en funció del partit polític. Plantem cara al feixisme que considera uns superiors a altres, sí. I si no volem morir com a poble, dreta i esquerra hem d’usar i respectar la nostra llengua. Sense sentir-nos culpables de voler viure.
