Una de les ajudes més normals en la meua consulta amb càrrecs polítics és el desfici i l’ansietat que senten quan parlen en públic. En la majoria dels caos és una cosa suportable, tot i que incòmoda, però que té conseqüències negatives fent discurs desestructurat, amb una expressió corporal vacil·lant, sovint denotant falta de seguretat, etc.
Les raons són múltiples: sentir-se criticat, comparar-se amb altres persones que se suposa que són més competents, sentir-se exposat, jutjant-se severament a si mateix, etc.
Parlant amb una regidora d’aquests fenòmens, em va explicar el cas del seu marit. És músic i es presentà a un concurs musical de solistes. Ix a l’escenari, toca i quan acaba torna amb la seua dona i li diu: «He tocat fatal. He desafinat en diversos passatges! Quina ruïna! No sé per què m’he presentat!» Sabeu qui va guanyar el concurs? Efectivament la parella de la regidora. I ella m’ho explicava per exemplificar el perfeccionisme intens que patia ell i que a ella també li passava una cosa semblant quan parlava en públic.
Hi ha una varietat de fenòmens psicològics que hi ha darrere d’aquests sentirs. Un de ben curiós és el de l’impostor. Té a veure amb la sensació, sovint desencertada, que un no està a l’altura, que no està suficientment preparat, que necessita més coneixements, més habilitats de les que té. El detall curiós és que les persones que tenen aquest patró, mai en tenen prou. I jo n’he conegut clientes molt competents que l’han patit. Aquest fenomen té punts de coincidència amb un altre fenomen psicològic com el perfeccionisme. He conegut a regidors que quan volien fer una proposta havien de fer una proposta d’un parc infantil, per exemple, havien d’estudiar el tema a fons, com si feren un màster, si no, no la presentaven. Clar que això té un aspecte positiu, el rigor. I també repercussions negatives en la seua vida. Sempre anaven amb falta de temps. I apareixia la desgraciadament famosa frase. «No em dona la vida»
Al final, com a éssers humans, és indiferent el nostre posicionament, el nostre rol, podem patir un patró mental que ens frena. Siga regidor, gerent d’una empresa o docent.
Però identificar que una cosa no funciona bé, no suposa saber-ho solucionar. I sovint ens quedem només en el diagnòstic. Cal fer el pas següent: saber com solucionar-ho.
Abans de ser coach de polítics, ja feia psicoteràpia i coaching de professionals, cosa que em facilità ajudar més a fons els meus clients de política. Per exemple, vaig ajudar un alcalde a superar certes incomoditats de parlar en públic. Em deia que, quan parlava en públic, només es fixava en la gent que badallava, que mirava el mòbil, etc. donant-li un sentit d’«estic avorrint el públic». Una pauta que el va ajudar va ser fixar-se en tot el públic i no sols els que semblaven despistats. Quan va començar a fixar-se en aquells que semblaven atents, aquells que assentien el que deia, etc. el va ajudar a estar més segur del que deia i a millorar la seua expressió verbal i corporal.
Una altra àrea que vam treballar era quan estava davant d’una càmera, començava a dubtar si havia d’encreuar els braços, si somriure, quan fer-ho, etc. Em vaig adonar del seu diàleg intern, és a dir, la manera que es parlava a si mateix, entretallada, vacil·lant. Li vaig preguntar: «Si estigueres segur com moure’t, com ho faries? I es va adonar que si s’enfocava en el que volia fer, se sentia segur i ja no pensava en com posar-se, sinó que adoptava la postura adequada. Un xicotet exemple de la importància de pensar propositivament, com hem vist en un altre article.
Com ja hem parlat, d’aquests processos mentals l’individu no n’és conscient, com ja hem vist en un altre article. No és fàcil identificar en quina part del procés mental està la dificultat i en encara més com superar-ho.
Un altre cas. Un opositor a Magisteri ve i em diu que en l’examen escrit trau un 10 i quan ha de presentar el projecte didàctic, que és oral i se’l tenia molt ben preparat, em diu: «No em presente a l’oral perquè tinc por de quedar-me en blanc». És a dir, tenia el coneixement, però la por el paralitzava i en les dues voltes que es presentà a l’escrit, no presentava el seu projecte pedagògic. El més sorprenent és que tenia memòria fotogràfica i podia replicar els apunts en la seua ment i llegir-lo davant del tribunal, però no ho havia pensat. Li vaig donar unes quantes pautes més i quan es presentà, finalment aprovà.
Tots aquests són exemples de la importància d’entendre com funciona la psicologia humana. I no sols en la vida política, sinó en totes les àrees humanes.
Carles Porcel és capacitador de polítics i activistes.
