Fa uns dies vaig demanar cita per al meu ginecòleg a una màquina. Crec que ha estat l’experiència més frustrant de la meua vida. Ja no dic que aquella gravació em donara peu a raonar amb ella, però mínim necessitava explicar alguns detalls que considerava importants i que vaig haver de guardar-me per a mi en exclusivitat. No, no hi havia cap opció on polsar per a exposar les meues inquietuds. Moltes instruccions i varietat de possibilitats per a triar dia de consulta, hora, professional de la plantilla a atendre’m… Moltes opcions però zero humanitat.
La música de fons no estava malament, però de vegades ni la música pot calmar la fera que portem dins. I aquest va ser l’exemple perfecte. No sé si els improperis queden enregistrats també en aquelles gravacions, però la meua intervenció puc dir que en va anar plena.
És cert que per a comprar preservatius o qualsevol tauleta de xocolate, en un moment d’urgència, les màquines fan el seu paper, però per a qüestions mèdiques la necessitat és una altra.
No obstant això, dies després, en tenir davant el meu ginecòleg, va ser una altra qüestió la que em va angoixar de manera considerable. Bé, de fet, si soc sincera van ser dos qüestions. La primera el nou escenari elegit pel meu ginecòleg per a portar a terme les revisions. Un escenari fascinant per a una cita romàntica, però desconcertant per a una exploració ginecològica en tenir davant de mi unes vistes magnífiques d’Alacant, però patir pel fet de no poder evitar pensar que en aquell moment les vistes de tot Alacant eren les meues parts íntimes.
Però, malgrat saber-me exposada d’aquella manera davant el públic exterior, el segon motiu de la meua angoixa sobtada va ser un altre. Sense temps ni tan sols per a exposar la meua queixa per la no atenció rebuda prèviament a la meua visita, va arribar aquella paraula que va fer que el temps quedara congelat. Una única paraula que va motivar que tot quedara en blanc i que el detall de la màquina passara a ser un mal menor. Una paraula que no entrava en els meus plans i que ho va posar tot cap per avall: jubilació.
De veres? Un ginecòleg no hauria de poder jubilar-se mentre els seus serveis siguen necessaris per a la seua clientela habitual. No m’importa canviar d’oftalmòleg, de dentista, però mai… de ginecòleg! Els ginecòlegs com els diamants haurien de ser per a sempre. Però no, el meu, tard o d’hora es jubilarà i aleshores el meu úter quedarà orfe d’atenció i de compliments. Sé que aquell home no és conscient que ha estat l’únic en la meua vida que ha alabat d’aquella manera les meues parts més íntimes. L’únic que ha fet un seguiment tan afectuós dels meus miomes i la seua evolució al llarg dels anys. Com podré posar-me ara davant d’altre o d’altra amb les condicions actuals? Com presentar un úter en decadència a un desconegut o desconeguda? Supose que almenys hauria de fer-me una carta de recomanació perquè el nou sàpiga que allò que ja no és, en el passat va viure dies d’esplendor. De fet, fins i tot vull pensar que el meu úter continua de congrés mèdic en congrés mèdic i que així, d’alguna manera, la meua bellesa interior és compatida amb la resta. S’ha de ser desgraciada per portar la bellesa tan amagada tota la vida, però les coses s’han d’agafar com venen i ja està.
De veres, mai m’havia plantejat que podria arribar un moment tan desconcertant per a mi com la jubilació del meu ginecòleg. De fet, mai m’havia plantejat que els ginecòlegs també es jubilen. Això sí, sols espere que arribat el moment no siga una màquina la que s’encarregue de fer-me la revisió anual. Si ja el canvi em resulta violent arribats a aquest punt seria tot molt més complicat.
