Millor o pitjor tots tenim el do de la paraula. Per la paraula, de fet, ens reconeixem. I ens reconeixen. No cal anar massa lluny per a descobrir-ho.
En temps extraordinaris parlar, enunciar amb paraules, té un plus afegit que pot fer traïció, perquè aquest plus no forçosament és per a millor.
En determinades circumstàncies, el mot té un valor. En unes diferents, pot canviar el seu poder.
Però siga com siga la paraula és una ferramenta. Per a dibuixar el món. Això també ho sabem i ho diuen les enciclopèdies.
I, efectivament, en períodes excepcionals se’n solen dir d’extraordinàries. Apareixen moments que cal retratar amb aquesta ferramenta. Però resulta que també, durant els temps de major normalitat les paraules es perverteixen per a desfigurar. I amb quin sentit? No ens enganyem! El poder, quan vol, pot modificar, canviar o transformar les paraules i les seues combinacions per tal de dir allò que vol. Encara que siga disfressant la realitat més pregona.
Només tenim les paraules, diu el savi Umberto Eco. I ara, com sempre de fet, els qui no tenim poder tampoc les tenim. O no podem decidir com designar un fet, un concepte, un valor o una condició.
Mirem al voltant. Per exemple, per amagar una xifra com la de la pobresa, que no interessa que siga coneguda, li podem dir «baix poder adquisitiu». I tots contents.
N’hi ha més, clar, molt més. Per anomenar allò que abans es deia purament i simplement «els empleats» d’una fàbrica, una oficina o un negoci, ara li amollen el terme «equip». Queda més bonic sí. Però és que això ajuda a diferenciar unes relacions. I els conflictes si cal.
Ara, paraules de molta moda, dominadores del discurs global, són, per exemple «sostenible», «energia» o «verd» que fan actuar dins un món, un «espai» com en el limbe, que queda més bonic i pulcre per designar allò que no és sinó el nu i cru «mercat». Que diuen lliure, però que ells controlen.
Tota una altra secció que podríem usar sobre el lèxic emprat als mitjans de comunicació o en converses més o menys habituals, són els termes, generalment, anglesos per designar llocs, situacions o actes per als quals tenim abundància de paraules.
Més encara: ja no hi ha directors generals, sinó CEO. I per arrodonir i posar només en solfa allò que el lector o lectora segurament haurà constatat, resulta que ajuntant paraules buides o clarament falses, construïm unes frases que no diuen gran cosa. I que, a sobres, es podria exposar de manera més senzilla, coherent i d’una sintaxi aclaridora.
I és ací on hem arribat de la mà dels poders. De la d’aquells que, amagats darrere nombroses fronteres de tota classe, socials, econòmiques i territorials també, construeixen un discurs que els resulta favorable precisament per mistificador. Fet de paraules perverses.
I, la desgràcia és que en aquest territori nosaltres, els valencians, no tenim gran cosa a dir. Per no dir que no hi ha capacitat per a posar en circulació paraules que designen els nostres interessos.
