Com soc entomòleg sempre acabe fent comparacions amb el món dels insectes, supose que és una mena de deformació professional. En el món dels insectes, hi ha insectes que es mengen les plantes que anomenem plagues, però també tenim insectes que es mengen els insectes i estos els anomenem insectes útils. És clar, la nomenclatura és antropocèntrica, ja que està basada en els nostres interessos humans. Els paràsits, o millor dit parasitoides, són uns insectes que per a créixer s’aprofiten d’un altre insecte. El procés es diu parasitisme i pot posar fi a la vida d’un altre insecte o no.
Però, per què vos parle d’insectes? Doncs perquè vos vull parlar de polítics i activistes. Després de dir això espere que deixeu de llegir, perquè vosaltres, en realitat, el que volíeu era que vos parlara del parasitisme a les pugones i mosques blanques i acabar així amb les plagues del vostre jardí. Però no passarà i haureu d’esperar que publique el conte sobre insectes que ningú em vol publicar, per saber-ne més. En els anys de Botànic els valencians hem viscut una època de proliferació de paràsits. Ara que el Botànic ha caigut, per la inutilitat d’estos enfront d’uns depredadors de recursos públics, els paràsits comencen a tindre fam, o el que és pitjor, comencen a pensar que tindran fam.
El cap de setmana passat, els valencianistes d’esquerres vam assistir, per desgràcia sense sorprendre’ns, a un doble episodi de parasitisme amb fam. Per una banda, l’oficialisme de l’antic Bloc va revalidar la candidatura oficialista, per un estret marge, i per l’altra, a Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV) va prendre el control del partit una candidatura encapçalada per un home denunciat per delictes contra la llibertat sexual i assetjament de gènere. Un escenari apocalíptic per als militants valencianistes que comencem a acceptar que la millor opció serà fer activisme al carrer i quedar-nos a casa en les eleccions.
La foto de la presentació de la candidatura d’Amparo Piquer ens explica a la perfecció el problema de l’antic Bloc. Hi apareixen unes 45 persones, no sé si totes són de la direcció general, perquè no trobe informació al web de Més Compromís, ni als perfils de xarxes, per no trobar no he trobat ni el programa ni la web de la candidatura de «Guanyar el país». M’han dit que el discurs de Piquer va durar 3 o 4 minuts i que no deia res a banda de voteu-me a mi. El que sí que està clar és que l’eurodiputat plurilingüe, la veu valenciana que no reprova Óscar Puente, el senador d’Oliva que ara parla en castellà i bona cosa d’assessors i càrrecs estaven allí, amb el cul apretat per si no guanyaven i se li acabava el menjar. La majoria són gent que mai ha treballat fora de la política i que no veuen futur sense ella. Paràsits de manual: per la nòmina parasiten al valencianisme i ens diuen que és valencianisme segons els seus interessos.
A pocs quilòmetres d’allí, ERPV escollia la candidatura encapçalada per Josep Barberà, com Piquer tota una vida en el partit. La seua elecció es va endarrerir un parell de voltes, perquè Maria Pérez l’havia denunciat per un delicte contra la llibertat sexual i assetjament de gènere. Però com el càrrec és el càrrec i estar en la direcció és estar en la direcció, van votar després que es fera una investigació interna. Jo què sé, es podien haver esperat un poc més i deixar fer a la justícia. Entre presumpció d’innocència i tindre cura de les presumptes víctimes del masclisme podien haver triat les dos, no? Com han dit les Matriotes al seu comunicat «… els espais independentistes, massa vegades s’han convertit en trituradores de dones militants». Ara tenim que el presumpte innocent és president d’un partit i la presumpta víctima s’ha esborrat de la vida militant del partit. En la pràctica, un absolt i fent, i l’altra condemnada i callada. Això en l’esquerra no ens ho podem permetre i als espais valencianistes i/o independentistes, menys.
El problema per als militants valencianistes d’esquerres és que ja no sentim la política com una eina per a transformar el País Valencià, la veiem com uns dinars de la fam entre paràsits que volen salvar siga com siga el seu sou i ego. Bàsicament, s’han carregat la nostra aspiració a tindre un futur millor utilitzant vies polítiques. Els pactes continuats per assegurar cadires, sous i egos, amb l’esquerra espanyola madrilenya, l’únic que han fet i faran és fer créixer l’abstenció. Personalment, pense que per a lluitar contra la turistificació i la pujada dels lloguers em rendeix més organitzar-me amb altres activistes i crear por a turistes i propietaris. En altres paraules, em rendeix més provocar un titular al New York Times que diga «València, ciutat hostil per als turistes» que votar una llista amb la cara de la nova figura mediàtica d’esquerres madrilenya que s’ha aliat amb Amparo Piquer a canvi dels dos primers llocs per València, i esperar una regulació pactada amb la patronal. Això no ho han entés i no ho entendran fins que siguen extraparlamentaris i com a rates deixen el vaixell.
Ens esperen anys, potser molts anys, de governs de dretes i, sobretot, d’activisme de carrer, no en tenim una altra. I com tot és cíclic, tornarà a passar el de 2015, gràcies als activistes tornaran a guanyar i les rates paràsites voldran tornar. Espere que en eixe moment, no els deixen entrar i que acaben morint-se de fam, perquè el valencianisme no és una plaga, és una eina útil, en el nostre cas la plaga són ells, els paràsits.
