De vegades resulta desencoratjador observar amb un ull mínimament crític el nostre país. I no cal escarbar molt. No.
Qualsevol mirada ens alertarà que el nostre nivell d’assistència sanitària en ambulatoris és dolenta, que el nostre PIB (mesuren el que mesuren aquestes sigles) va per davall de la mitjana estatal, que hem tingut una barrancada que el rebaixarà encara més, que no hi ha un projecte polític ni social mínimament programat per part dels responsables. Que l’economia vaja bé en termes generals, però no millore temes com l’accés als habitatges, i que els problemes de salut mental o mediambientals continuen sent forts… això no farà moure ni un pessic la nostra societat.
Efectivament, la panxa plena no té pena. I com que millor o pitjor la majoria de la societat la té així, doncs no cal moure’s.
Perquè si mirem carrers i places aquests dies vorem com arreu hi ha gent. Gent als bars, als restaurants, a les tendes i als súpers o les grans superfícies… Arreu hi ha vida i una multitud ingent consumint amb poca mesura.
Així doncs, què fer tal com va preguntar un tal Vladímir Lenin fa prou de temps? No som en unes condicions socials gens comparables a les de la societat a la qual ell es dirigia. Tot va com en el millor dels mons possibles. El capitalisme no ha mort i va per a llarg de moment.
De manera que no ens queda altre remei. Per tal que tinguem dret a l’esperança, continuarem parlant del que ens interessa perquè no s’obliden les necessitats més fortes en benefici del país. Continuarem exigint que la nostra veu siga tinguda en compte. Enmig del benestar general imperant cal parlar del que no es veu.
