Fa cinc o sis anys, mentre durava el procés independentista a Catalunya, em vaig acostumar a llegir de tant en tant el facebook d’un general de l’exèrcit retirat: Rafael Dávila Álvarez, es deia. Era –o és, si encara viu– un general com qualsevol altre de l’exèrcit espanyol i no escrivia mai res que em resultés especialment inquietant. Un dia, però, el general em sorprengué recomanant un llibre. L’autor era Jesús Ángel Rojo Pinilla i el general, fins i tot, li feia una mica de propaganda, cosa que m’alarmà: «Jesús Ángel Rojo Pinilla –deia– és un jove empresari d’èxit, advocat, historiador i publicista. La seva obra es caracteritza per un profund amor a Espanya i un justificat menyspreu cap als qui tracten d’envilir-la. Després de l’èxit de vendes de Cuando éramos invencibles el 2015, ha publicat Los invencibles de América i, més recentment, Grandes traidores a España.» Aquest era precisament el llibre que el general Dávila recomanava: Grandes traidores a España. Les línies sobre l’autor, vaig pensar, les devia haver copiat d’algun escrit publicitari.
Al cap d’uns minuts d’haver publicat la nota, una admiradora del general Dávila li escriví educadament: «Gràcies per aquesta bibliografia». Però de seguida aparegué el primer graciós, que no es pogué estar de comentar: «Suposo que el llibre parlarà de Zapatero, Pujol i la resta de gentola actual». I de seguida, també, tragué el nas el primer conspiranoic: «Estic d’acord», començava. D’acord amb qui? Amb el general, amb el graciós, amb el llibre de Rojo, amb l’admiradora? «Estic d’acord, però la desestabilització a Catalunya està patrocinada des de fora». El quart seguidor del general que va voler deixar testimoni es notava de lluny que era un incondicional: «Bon dia general amunt Espanya hurra les nostres forces armades una salutació cordial». I així sense parar. Un rere l’altre. Graciosets, besa-banderes, conspiranoics… Tots iguals als anteriors. Fins que aparegué algú que semblava dir una cosa documentada i seriosa: «Des del 711 no paren de sortir traïdors.» El 711? Per què el 711 i no un altre any qualsevol? El 711 és l’any que va començar la invasió musulmana de la península Ibèrica. I cal estar molt passat de rosca perquè et balle pel cap una referència històrica com aquesta. És una fòbia. Una megafòbia, si pensem que unes línies més amunt es parlava del president socialista José Luis Rodríguez Zapatero i del president de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol. Per als que entenen aquesta referència als traïdors del 711 sense necessitat de cercar què va passar aquell any i, a més, són capaços de vincular-la amb Jordi Pujol, o amb Artur Mas, o amb Carles Puigdemont, o amb Quim Torra, tot el món conspira contra ells, i ells són Espanya.
Tota aquesta tropa té canals de televisió que els amenitzen la major part dels vespres, que passen escarxofats al sofà de casa. Un d’aquests canals té com a protagonista destacat, precisament, l’autor del llibre Grandes traidores a España, Jesús Ángel Rojo. Rojo ha fet carrera en els darrers anys. S’enfila com les carabasseres. Després de publicar Cuando éramos invencibles i Los invencibles de América ha publicat Cuando éramos invencibles 2, on malparla dels britànics i de la Gran Bretanya. L’han fet cavaller de l’orde militar de San Lázaro i acadèmic honorari de l’Academia de Diplomacia del Reyno de España. Hi ha una editorial, anomenada Gran Capitán, que publica només els seus llibres. I en el canal de televisió on sol fer aparició té dos programes: un que es titula «El Mundo al Rojo» –fent broma amb el seu cognom– i un altre titulat «España de leyenda», on es dedica a tergiversar la història.
Els programes de televisió que dirigeix Rojo són tan interessants des del punt de vista de la història del cinisme que arriben a cansar. Hi ha massa material en brut i, a més, tot el material és de primera. Per exemple, Rojo pot començar un programa acusant el govern de marxista i, a continuació, dir que la ministra d’Igualtat vol posar els nens en mans dels pederastes. Però els convidats que porta al programa encara el superen, amb afirmacions com ara: «L’esquerra, des dels seus més primitius orígens, és antinatural». La frase, que no es pot negar que és genial, la va pronunciar en directe Pedro Luis Pedrosa, un exoficial de l’armada veneçolana, que ara mira de guanyar-se un grapat d’euros fent de mercenari intel·lectual en els platós de les televisions de nyigui-nyogui.
En dues hores de programa aquesta gent és capaç de trobar l’enllaç entre l’alta xifra d’independentistes catalans, l’augment de l’homosexualitat a Madrid, la pujada de preus de l’electricitat, l’elevat nombre d’immigrants islàmics i la batalla de Trafalgar. Espanya es desintegra. És una gran nació que es fa miques, diuen. Si descomptes els marxistes, els gais, les lesbianes, els catalanistes valencians i balears, els catalans de qualsevol signe polític, els musulmans, els bascos i els transsexuals, qui queda per defensar-la?
