Quantes voltes haurem dit i escoltat allò de «posar el comptador a zero»?
Es tracta d’una necessitat, que en un moment o altre de la vida ens alcança a tots. La necessitat de fer les paus, de tornar a començar, de deixar enrere les queixes, les manies, els rencors…
Hi ha expresions que posen de manifest aquesta situació vital, i la que mes m’agrada és una de castellana: «Borrón y cuenta nueva». La conegueu, veritat…?
Aquest «posar el comptador a zero» ens parla de la necessitat de ser perdonats i de perdonar, d’oblidar… Si busqueu l’etimologia de «amnistia» trobareu açò, «oblit i perdó».
Davant la negociació per formar govern a l’Estat, una de les condicions posades per Junts i Puigdemont és l’amnistia pels successos relacionas amb l’1-O del 2017. Per totes bandes hi ha gent a favor i en contra. Ni tots els independentistes n’estàn a favor, ni tots els espanyolistes en contra. La complexitat de la situació permet combinacions de tota mena.
El passat diumenge 24S hi hagué a Madrid una manifestació en contra de l’amnistia i de Pedro Sánchez. No té massa importància que parlem que abans de la possible investidura d’aquest cal que Alberto Núñez Feijóo no resulte escollit Presidente del Gobierno de España. També serà necessari que el jefe del Estado li encomane a Pedro Sánchez formar Gobierno… Però sembla que per al PP el guió està escrit: perdre la investidura i tensar la situacio.
Un parèntesi, tant la designació d’ANF per part de Felipe VI per a formar Gobierno com la manifestació del 24S (en contra de la concòrdia) em sembla que no tenen altra finalitat que forçar la situació per anar a noves «Elecciones Generales».
Si parlem d’oblidar i perdonar estarem d’acord que no tot es pot «oblidar i perdonar», hi ha delictes «imperdonables» que no prescriuen. El Tribunal de la Haia i les Nacions Unides ho tenen clar: els genocidis, els crims de lesa humanitat, els crims de guerra, la tortura…
Doncs bé, el 24S hi hagué una manifestació demanant un NO (con rotundidad) a una amnistia a polítics que posaren en marxa el «Procés», a activistes que el feren possible i a membres de los Cuerpos y Fuerzas de Seguridad del Estado que repartiren bones tonyes l’1-O (bé ja sabeu que també en aquest darrer grup hi ha gent que no vol l’amnistia, ja que segons ells «no hicimos más que cumplir con nuestra obligación»).
Un dels arguments en contra de l’aministia és que la Constitución Española no permet tal cosa. La veritat és que aquest argument em sembla el súmmum de la «desfachatez». Ja sé que en valencià diriem «barra», «cara», «poca vergonya»… però la força de l’expressió castellana em sembla insuperable.
L’aministia del 77 és el fet necessari (encara que no suficient) de la Transición Española. Podem dir sense por a equivocar-nos que va ser la partera de la democràcia i del règim del 78. Aquesta amnistia va ser una condició «sine qua non» de les autoritats franquistes que així veieren com a canvi d’amnistiar els presos polítics, es perdonaren també les autoritats i els responsables de crims i tortures (recordem, crims imperdonables, que no prescriuen).
Per què els fills i nets (polítics i de sang) dels creadors i beneficiats d’aquella amnistia ara estan en contra d’aquesta? Només per «desfachatez», només per hipocresia?
Hi ha una consideració prèvia: qui posa, lleva i canvia les normes és qui té el poder, i «ells» volen demostrar sempre que són els propietaris d’eixe poder. La Villa y Corte de Madrid, el Palco del Bernabeu, les Torres Kio…, igual té el nom que els donem, volen seguir mantenint el poder que garantisca els seus privilegis.
De poc importa que com a contraargument recordem que M. Rajoy va oferir a Puigdemont l’amnistia, o que el Gobierno de Aznar indultara els responsables del GAL (encara que siga una altra figura jurídica), o la famosa amnistia fiscal de M. Rajoy.
Tingueu per segur que si Feijóo tinguera possiblitat de ser investit, no dubtaria en negociar i pactar amb Puigdemont. Clar, en aquest cas seria «por el bien de España», ja que tot el que «ells» facen ho fan «por España», però la realitat és que només volen que manar per a seguir amb els seus privilegis.
