Palestina i Israel sempre han aparegut al llarg dels anys, en major o menor intensitat, en els noticiaris. Ara bé, les referències al futbol en aquests territoris són escasses, malgrat la passió per la pilota que hi ha.
Foren els colonitzadors britànics, lògicament, els que introduïren el futbol a Palestina. Era a principis del segle XX. Els primers equips de futbol s’evidenciaren quan encara hi havia presència otomana. Però amb el final de la Primera Guerra Mundial, quan l’imperi otomà quedà reduït a l’actual Turquia, l’afició pel futbol s’incrementà. Palestina ja s’havia convertit en el Mandat Britànic. Era 1920. Hi aparegueren clubs jueus, dividits entre aquells que defenien el sionisme –ultraconservadors–, els més progressistes –laboristes– i els més conservadors –del partit Likud–. Tant àrabs com jueus podien jugar en qualsevol equip, però la cosa canvià quan la FIFA creà l’Associació Palestina de Futbol, controlada per la comunitat jueva. Com podreu imaginar, els equips àrabs abandonaren l’associació i muntaren l’Associació General Esportiva Palestina. Anys després, els palestins iniciaren en 1936 la denominada Gran Revolta, que comportà la clausura dels equips àrabs i l’Associació General fou dissolta. Amb tot, molts dels equips de futbol palestins foren obligats a unir-se a l’associació de futbol controlada pels jueus.
La finalització de la Segona Guerra Mundial comportà l’inici del procés de construcció de l’estat nació d’Israel. Immediatament, a la declaració d’independència el 14 de maig de 1948 per part de Ben Gurion, els estats àrabs atacaren el territori. Israel guanyà la guerra i començà la famosa Nakba, que acabà desplaçant 700.000 àrabs d’on havien viscut des de feia segles. En el plànol futbolístic, l’Associació Palestina de Futbol passà a denominar-se Associació de Futbol d’Israel, integrada en la Confederació Asiàtica. En 1964 guanyà la seua primera Copa d’Àsia. Però, molta gent es pregunta per què Israel disputa les qualificacions de l’Eurocopa. Arran de la guerra de Yom Kipur en 1973, els estats àrabs acordaren l’expulsió dels israelians de la Confederació Asiàtica. Així que Israel s’hagué de buscar la vida, primer a Oceania i després a Europa, on serà acceptada per la UEFA l’any 1994. Mentrestant, els palestins hagueren de reconstruir les seues lligues a partir de 1977. Val a dir que eren pocs els palestins que jugaven en la lliga d’Israel.
És clar que el futbol no arregla cap guerra. A les proves em remet. En primer lloc, a les acaballes de l’any 1914, en el context de la Primera Guerra Mundial, els exèrcits Britànic i Alemany jugaren un partit de futbol durant la Treva de Nadal que no serví només que per a celebrar la festa nadalenca. En segon lloc, trobem un exemple de premonició de la guerra que estava a punt d’esclatar: la dels Balcans. El 13 de maig del 1990 el Dinamo de Zagreb i l’Estrella Roja de Belgrad s’enfrontaren després que les eleccions de març marcaren un rumb distint per als habitants de Iugoslàvia. Boban, capità del Dinamo de Zagreb, s’encarà amb les forces de seguretat per a defensar als aficionats. I, en tercer lloc, l’any 2014 el Papa Francisco i Javier Zanetti decidiren organitzar els Partits per la Pau. Una reunió de jugadors –sempre de gran renom internacional– de diverses religions. En les tres edicions que s’han disputat, Israel sempre ha estat present, mentre que Palestina, no. Oportunitat perduda per apropar posicions.
Que Palestina i Israel s’enfronten amistosament en un partit de futbol, seria l’esdeveniment politicoesportiu més important dels últims 160 anys, des que es va disputar el primer partit de futbol de la història, allà pel 1863, en el barri de Mortlake, als afores de Londres. De moment, però, això està a anys llums que es produïsca.
Quan arribe eixe dia, què importarà més: el resultat o la confirmació de la pau definitiva?
