Enfilant el nostre mar cap a l’horitzó, a l’altra riba del llac salat que expandeix les cultures de tres continents, barrejant-les i, per tant, enriquint-les, hi ha un país encés en flames i un poble heroic que brama davant la indiferència dels estats i la ineficàcia de la solidaritat dels pobles.
Palestina és hui el símbol de tot allò que no pot créixer perquè l’opressió salvatge europea, occidental i colonitzadora exigeix el món per a l’ús i gaudi de les seues classes dominants. La seua salvatge experiència colonitzadora és el resultat, inqüestionable, del fracàs de les classes populars occidentals, també la nostra, en destruir o controlar l’expansió dels interessos capitalistes i imperialistes en els nostres respectius països i també, cal dir-ho ben alt, de la nostra col·laboració explicita o implícita a l’acceptar una redistribució, encara que fos ínfima en proporció, de les rendes i beneficis de l’imperialisme colonialista.
Els sicaris de la propaganda faran les seues argumentacions al voltant de la legítima defensa de l’estat israelià obviant, deliberadament, que la neteja ètnica perpetrada en Palestina és i va ser una política organitzada per les elits sionistes. Elits existents tant a l’interior de Palestina com a ambdues bandes de l’atlàntic.
La repressió sistemàtica és posada en execució directa pel govern Britànic durant la gran repressió de la Revolta Àrab del 36/39 i va ser continuada per les forces colonials europees sionistes amb la Nakba del 48, la guerra dels Sis Dies del 67, el setge de Beirut del 82 (amb les massacres de Sabra i Shatila), les dues intifades i el constant desplegament terrorista de les forces d’ocupació sionistes, des de llavors fins a arribar al 7 d’octubre, i l’execució pública, amb intent de culminació, de la destrucció del poble palestí mitjançant el genocidi actual.
El genocidi en Palestina té a veure en la necessitat de control per part de l’imperi occidental d’un territori vital per als interessos del capital, però hostil a la seua assimilació política i cultural. I ens mostra, en tota la seua brutalitat, que l’imperialisme atlantista es troba en una fase decadent. I podem afirmar, sense dubte, que es troba en una fase decadent perquè, la sofisticació de les eines coercitives no són suficients per a dominar el poble subjugat palestí i, sobretot, perquè cada impuls destinat a deshumanitzar la resistència palestina ha de fer un esforç, cada vegada més gran, per amagar la gran contradicció interna a què l’enfronta la matança actual. Que no és altra que la separació interna inassumible entre el que fan els governs genocides i els seus aplaudidors i la població crítica (en lluita o encara no) d’aquests estats col·laboracionistes enfront del terror i assassinat de milers de persones amb total impunitat.
Davant aquesta fractura inevitable, i entenent que fase decadent no necessàriament significa fase final, dintre de les societats enjardinades del Borrell és on juga un paper vital tant l’extrema dreta com la nova socialdemocràcia otanista i neoliberal. Uns enfrontant i preparant les forces de la por i el terror intern, i les altres relativitzant i mantenint l’ordre actual proposant reformes insubstancials. Això sí, coincidint ambdues en la pràctica conservadora de les relacions colonials i en disciplinar unes societats èticament espentades envers el postmodernisme per a mantenir els interessos del capital i de la seua oligarquia dominant.
Per aquest motiu, la matança programada d’un poble que no pot defensar-se televisada minut a minut, aquest divendres, 27 de setembre, hi ha convocada una vaga general a l’estat espanyol per la CGT i per la Confederació Solidaritat Obrera sumant-se a aquesta convocatòria de vaga més de 100 organitzacions populars per a donar-li suport i força.
És vital des de les classes treballadores retornar a la consciència que som alguna cosa més que uns simples espectadors beneficiaris o patidors subsidiaris de les línies estratègiques marcades pels estats, les altes burgesies i l’imperi. Així com és vital que des de les nacions oprimides, i en especial el País Valencià, entenguem que la necessària lluita pel nostre alliberament de la corona espanyola després de més de tres-cents anys de dominació política i cultural, només pot fer-se possible mitjançant la lluita solidària i el desgast del nostre estat col·laboracionista amb el genocidi perpetrat a Palestina.
De poble oprimit a poble oprimit hem d’aguditzar les contradiccions socials i econòmiques fins a posar les estructures de dominació espanyoles i mundials davant la difícil situació de decidir entre continuar col·laborant i haver d’enfrontar-se a una rebel·lió creixent; o cedir, temporalment (no ens equivoquem, la seua intenció sempre serà tàcticament temporal) a la pressió d’uns pobles que de forma generalitzada es posicionen contra la barbàrie.
Aquesta convocatòria no és cosa menuda, ja que és el fruit de l’experiència d’un any de lluita als carrers i de la conclusió que cal, sens dubte, pujar el grau d’oposició. Tampoc hem de defugir de la crítica arran de la convocatòria i el possible oportunisme de presentar la vaga de treballadores encapçalada per dues centrals sindicals restringides a àmbits concrets laborals. El desitjable, d’ara en avant, és intentar presentar la lluita contra el règim col·laboracionista espanyol amb una forma unitària i popular. Perquè si no ho fem així ens podem trobar amb resultats negatius, inesperats i contradictoris.
El que sí que és evident, i sí que cal posar damunt la taula, és que des de les classes treballadores hem d’agafar consciència que cal exercir la protesta i dirigir-la al qüestionament del sistema de relacions mercantils entenent que la contradicció entre capital i treball s’aguditza exponencialment davall l’actual col·laboració entre el mercat capitalista occidental i el genocidi palestí, claríssimament brutal, criminal i feixista.
És evident que la necessària unitat popular i sindical no és possible amb les centrals burocràtiques de càrrecs sindicals fonamentals per al règim del 78 i les seues corrupteles i negocis; però existeixen un bon grapat de sindicats de classe que poden, i sobretot representen, la classe treballadora més combativa i organitzada. I és ací on hem d’incidir: en la confluència, aliança i constitució d’una Tendència Combativa que recentralitze el conflicte en el sector dels serveis, construcció i obres públiques, fàbriques, tallers, oficines i camps i, sent capaç de sumar-les a les dels moviments socials rupturistes, puga fugir de lectures i pràctiques oportunistes dirigides més a la lluita per l’hegemonia del món alternatiu que no pas a l’enfortiment de la dinàmica combatent.
Les raons estructurals que ens conviden a enllestir fermament una unitat popular sindical, no sols tenen a veure amb el genocidi, per si no fos ja suficient, sobretot tenen a veure amb el fet que l’estat espanyol és una fàbrica de guerra per a l’imperialisme atlantista i les diverses guerres simètriques i asimètriques que desenvolupa arreu del món. I aquesta fàbrica necessàriament ha de tindre treballadores que ho facen possible, en particular; i ha de comptar amb la complicitat general, directa o indirecta, tant del món laboral, com del municipal i acadèmic. Això sí que és responsabilitat nostra, i defugir la nostra responsabilitat sí que ens converteix en còmplices.
La raó és que la monarquia espanyola es consolida com la huitena potència mundial en exportació d’armes i sota la llei franquista de secrets oficials opaca qualsevol intent d’obtindre informació adient al respecte, de manera que ni tan sols es pot obtenir aquesta amb petició parlamentària. Encara així sabem que la indústria militar i la venda i importació d’armes i municions i elements tecnològics per a la guerra podria representar un 2% del PIB. I si li sumem la construcció de vaixells militars i les despeses en operacions militars tant internes (Guàrdia civil i UME) com externes (més de 16 missions i de 3.000 militars desplegats pel món) podríem estar parlant d’un negoci monumental en mans de poques empreses, la cúpula de l’estat i les grans entitats financeres.
Cal, per tant, demanar a les nostres centrals sindicals i agràries la necessària unitat d’acció per a enllestir unes accions contundents, i també cal animar aquelles organitzacions d’alliberament nacional i de pretensions revolucionàries perquè s’impliquen en aquesta jornada de lluita. Fent, cadascú segons les seues possibilitats, aturades intermitents als llocs de treball, assemblees informatives en les hores de descans, la vaga completa o participant en la manifestació de la vesprada. Però, sobretot demostrant visiblement el nostre rebuig a un govern que hipòcritament reconeix l’estat Palestí amb una mà, mentre criminalitza la resistència palestina i enforteix els arsenals i els bancs de sionisme assassí que l’està destruint amb la resta del cos.
